LA GALERIA
El talent i la mida
Prenguin nota d'un nou gènere musical: la cantata empordanesa. La primera que s'ha escrit –una obra per a cor, cobla i percussions– es titula Dels ous ferrats a la cendra i s'estrena dissabte al teatre El Jardí de Figueres. La música és de Jordi Molina i el text, de Vicenç Pagès Jordà. Per si requereixen cap presentació, Pagès Jordà és un escriptor amb tretze llibres publicats: novel·la, assaig, dietari, fins i tot narrativa infantil, i un sol poema inèdit (així consta a la seva pàgina web). La cantata deu ser, per tant, la segona vegada que s'escapa públicament de la prosa, que li ha estat l'hàbitat natural. Ha guanyat diversos premis, entre els quals el Sant Jordi, que és dels grossos, i el de narrativa de l'institut Ramon Muntaner de Figueres, que és dels emocionals, perquè en va ser alumne i forma part del seu paisatge literari. Jordi Molina és un empordanès de Blanes que ha volgut provar què passa quan es treu la tenora de la cobla. Si Pagès va abandonar la seguretat de la docència per escriure, Molina, després de disset o divuit anys amb cobles com la Montgrins i la Maravella, també es va donar a l'aventura i apareix amb la tenora en llocs i amb gent insospitats: un quartet de jazz contemporani que incloïa una viola de roda, una big band, un duet folk amb acordió, un duet amb orgue, un cor d'homes, un sextet de tenores, una cantant de fado... Ha col·laborat amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, amb Roger Mas, amb Carles Santos... Ja paro. De fet, jo els volia parlar sobre el talent i les dimensions del país. De talent, n'hi ha, ja ho veuen; i les dificultats probablement són les de sempre. Jordi Molina ho explica amb molta claredat al darrer número de Revista de Girona: “Catalunya és un país que produeix grans músics, però és petit i no pot absorbir tota l'oferta que genera.” Això, és clar, es resol ampliant horitzons, però “a Espanya fa vint anys que no s'hi va. És molt més fàcil tocar a qualsevol lloc del món que no pas a Espanya”, conclou. El talent i la mida que els deia. Estem abocats a l'exportació. ¿La relació amb la literatura? Doncs, ¿vostès comprenen per què es tradueixen les novel·les castellanes al català (fins i tot les de Javier Cercas, que és de casa) amb més facilitat que no a l'inrevés? Forma part del mateix misteri. Sort –i ara torno al principi– que tenim gent brillant, entusiasta i, sobretot, tossuda i amb prou sentit de l'humor per complicar-se la vida i compondre cantates empordaneses.