L'últim dinar

Fa uns dies va tan­car un res­tau­rant tra­di­ci­o­nal, a Girona, i sem­bla que, en el lloc que ocu­pava, a la riba del riu Onyar, s'hi ins­tal·larà un negoci de men­jar ràpid. Costa no fer una ele­gia ni quei­xar-se d'aquesta tendència, sem­bla que majo­ritària, de tan­ca­ment d'esta­bli­ments de tota la vida, bé pel can­sa­ment o per l'edat dels pro­pi­e­ta­ris, bé per la pressió de la llei d'arren­da­ments, bé per la incon­te­ni­ble apro­pi­ació dels espais emblemàtics per part de cade­nes sense ànima. Això passa i és tristíssim, entes­tats com estem a cons­truir un país que con­serva les pedres i algun pai­satge i que perd la manera de fer de la seva gent.

I com que costa no par­lar dels que ja no hi són, els expli­caré qua­tre coses de Can Llo­ret, que és el res­tau­rant que, després de més de cin­quanta anys, ha dei­xat un buit (explícit i nota­ble, just aquests dies de tanta efer­vescència flo­ral) a la plaça de Sant Agustí. Hi vaig anar a dinar, amb el meu germà i uns amics, l'últim dia que ser­vien el menú de sem­pre, un menú a base d'entremès o ama­nida, arròs a la cas­sola o cane­lons, i lluç o pollas­tre ros­tit. I una crema cata­lana o un flam de postres, o bé un gelat de corte, amb dues gale­tes a banda i banda, un gelat de tres gus­tos, com els d'abans. A Can Llo­ret, tot ple­gat tenia un aire d'abans, antic (les tova­lles, el vi de la casa, les tau­les i les cadi­res) que seria bar­roer qua­li­fi­car de vin­tage perquè, tot i la per­vivència cons­tant i diària del pas­sat, aquest pas­sat no era per­ce­but com un actiu comer­cial sinó sim­ple­ment com l'evidència de la nor­ma­li­tat. En el dia a dia de Can Llo­ret, fidels a la tra­dició de la fonda, s'hi ajun­ta­ven els pas­sa­vo­lants, els mer­ca­ders, els habi­tu­als, els soli­ta­ris, els grups d'amics, els que hi ana­ven a cele­brar alguna cosa i els que es refu­gi­a­ven en la misan­tro­pia d'un dilluns a la nit. Pilar Vila i Joan Llo­ret, ama­tents, incan­sa­bles, han dei­xat de córrer. Va ser com The last pic­ture show, En lloc d'un film, un àpat.