Pobles desarmats

Ara mateix, els futurs alcal­des i regi­dors pen­gen som­ri­ents dels fanals. No és un paper fàcil el seu. Hi posen la cara sabent que a molts se'ls pin­tarà ore­lles d'ase o se'ls col·locarà un nas de pallasso o els con­ver­ti­ran en una diana per exer­ci­tar la pun­te­ria. Forma part de les peti­tes humi­li­a­ci­ons de la democràcia que espe­ren poder com­pen­sar si abas­ten el poder. De tots els poders, però, el muni­ci­pal és el menys agraït i el més exi­gent. Sobre­tot a les pobla­ci­ons de mida humana. Els empe­ra­dors eren cri­a­tu­res divi­nes que deci­dien amb l'arbi­tra­ri­e­tat i irres­pon­sa­bi­li­tat dels déus; els pre­si­dents del govern mal­des­tres, quan gover­nen països fets a la seva imatge i sem­blança, poden ser ninots de plasma; i també hi ha par­la­men­ta­ris que quan noten l'alè enve­ri­nat de la gent, con­si­de­ren que tron­to­llen els pilars de la civi­lit­zació i, encara que més enllà de l'ale­nada calenta de qui se sent ferit i humi­liat per les reta­lla­des i les regres­si­ons, només hagin vist uns braços alçats, recla­men tot els pes de la justícia i si cal, vuit anys de presó. Als pobles, la història dels alcal­des és una altra. Als admi­nis­trats els pots tro­bar sota el llit i fins i tot a sobre. La distància entre les deci­si­ons que es pre­nen i els afec­tats és tan curta i la vara del seu poder tan petita, que és impos­si­ble abs­treure-se'n i el seu ofici es tota una espe­ci­a­li­tat de mesura, cin­tura, psi­co­lo­gia, mà esquerra i do de gents a jor­nada com­pleta. Però la política muni­ci­pal és també la més pro­cliu als trac­tes de favor, a les requa­li­fi­ca­ci­ons fos­ques, a les pre­va­ri­ca­ci­ons o al nepo­tisme. I durant els dar­rers anys ha estat mar­cada per una malal­tia que té tota l'apa­rença d'un cer­cle virtuós. S'han bas­tit mol­tes infra­es­truc­tu­res, sovint a ritme de calen­da­ris elec­to­rals, que han permès solem­nes inau­gu­ra­ci­ons però que no han ele­vat ni un mil·límetre l'ànima del país. Ara tenim bibli­o­te­ques sense lec­tors, audi­to­ris ruti­lants però esco­les de música con­dem­na­des a les estre­tors i l'eli­tisme, músics i actors fets a les magre­ses de la bohèmia, magnífics cen­tres sani­ta­ris atapeïts o tan­cats, ser­veis soci­als sense recur­sos, pave­llons que només obren per la festa major i un ins­ti­tut a cada poble i un fracàs esco­lar immens, que és, sobre­tot, un fracàs social.

Mal­grat tot, la política muni­ci­pal és la més pròxima i la més difícil de segres­tar i deu ser per això que aquí els ajun­ta­ments tenen poques com­petències i un finançament de post­guerra. I deu ser per això que encara pot empit­jo­rar. L'amenaça la nova llei esta­tal sobre l'admi­nis­tració local que pretén supri­mir com­petències en ser­veis soci­als, pro­tecció medi­am­bi­en­tal i polítiques públi­ques. O també l'ano­me­nada llei òmni­bus apro­vada pel
govern Mas, amb el suport del PP, PSC i C'S, que amb el pre­text de la sim­pli­fi­cació burocràtica, ens ha dei­xat en un ter­reny molt pro­pici per a la pri­va­tit­zació de ser­veis públics i per a les bar­ba­ri­tats urbanísti­ques. Per no par­lar de TTIP i depri­mir-nos del tot. Sense rup­tura i rede­mo­cra­tit­zació, quan els nos­tres alcal­des bai­xin del fanal no els serà fàcil con­ser­var el som­riure.