Exporta massa, Europa?

Afirmar que un país exporta massa sembla un contrasentit, però el passat recent mostra que l'economia global pot patir si algun país gran exporta molt més del que importa. Perquè això vol dir que d'altres països els compren molts productes i, per tant, el primer es queda amb una part de la demanda dels països importadors. Això disminueix l'activitat al país importador i pot causar augments de l'atur i recessió. En la primera dècada d'aquest segle, la capacitat exportadora xinesa va generar tensions, que en part ajuden a explicar la crisi global iniciada el 2008. Ara hi ha algunes veus que assenyalen Alemanya, i per extensió tota la zona euro, com una font de desequilibris. El Departament del Tresor nord-americà assenyala aquest problema en el seu darrer informe semestral al Congrés sobre l'economia internacional.

La potència exportadora alemanya va en augment. El superàvit de la balança per compte corrent és equivalent al 7,5% del PIB. És a dir, la diferència entre els béns i serveis que exporta Alemanya i els que importa és equivalent al 7,5% del de tot el que produeix l'economia.

A la Xina aquest superàvit va arribar a ser del 10% del PIB el 2007. La fortalesa exportadora de la Xina es basava en uns costos laborals baixos i en una menor pressió fiscal que permetia a les empreses xineses produir a uns costos molt baixos. També hi ajudava molt una moneda artificialment infravalorada en els mercats. Ara, les exportacions alemanyes i d'altres països del nucli de la zona euro augmenten sobretot per la depreciació de l'euro a causa del canvi d'estratègia del BCE, amb l'inici de les injeccions de liquiditat a gran escala. En els darrers sis mesos, l'euro s'ha depreciat un 15% respecte del dòlar, i per tant els productes europeus arriben als mercats internacionals un 15% més barats. Però aquest impuls exportador, iniciat ja fa més de deu anys, té altres explicacions de fons. En concret, ja des de principis de segle els alemanys van decidir augmentar la seva taxa d'estalvi. Si un país produeix, i guanya rendes, per valor de 100, però sols consumeix per valor de 90, els 10 restants els pot vendre a la resta del món.

De fet, ara és tota la zona euro la que està generant un superàvit per compte corrent, ja que als països del nucli tradicionalment exportadors, com ara Alemanya, Holanda, Finlàndia i Àustria, se'ls han afegit economies de la perifèria com ara Itàlia o Espanya (en realitat, algunes regions d'Espanya i d'Itàlia), que han fet un esforç de contenció salarial i les empreses dels quals s'han espavilat per obrir-se pas als mercats internacionals.

Però aquesta estratègia no és sostenible a mitjà termini. Altres grans economies, veient com la zona euro es queda una part creixent de la seva demanda i els dificulta el creixement, podrien respondre depreciant també les seves monedes. I una guerra de depreciacions entre països no és un escenari desitjable. A més, inclús als països de la zona euro els podria interessar un canvi, ja que de moment el creixement no sembla consolidar-se, i tota la zona és al caire de la deflació.

Una manera de revertir aquest superàvit per compte corrent seria augmentar el consum. Ho podria fer el sector privat, per exemple si hi hagués una retallada dels impostos o augmentessin els salaris. O el sector públic, augmentant la despesa pública en la provisió de serveis. Aquesta estratègia seria més adequada per als països de la perifèria, on tant el consum privat com el públic han frenat molt la seva evolució des de l'inici de la crisi. Però l'estratègia òptima hauria de complementar aquests augments del consum amb una altra peça clau. Si l'augment de les exportacions és en bona part degut a l'augment de l'estalvi, es podria utilitzar aquest estalvi per fer inversions. És a dir, per fer despeses que millorin la capacitat productiva de l'economia allà on encara és baixa, com a la perifèria. Per millorar infraestructures en els països del nucli on algunes de les existents estan envellides. I en general, per millorar la capacitat d'innovació de l'economia europea, un aspecte en el qual va bastant enrere respecte de la dels Estats Units, i que serà clau en la futura economia global.

I aquí pot entrar en joc el Pla Europeu d'Inversions. De moment està dissenyat de forma poc precisa, però hauria de permetre la mobilització de recursos públics, i sobretot privats, cap a la inversió en sectors estratègics per a l'economia europea: les infraestructures, l'educació, la recerca i la innovació. Són tots àmbits estratègics per millorar la capacitat europea de produir béns, la seva productivitat; però també per mantenir l'estat del benestar, que fins ara ha estat un dels trets definitoris de la identitat europea.