Quina por! Oh!

“Quina por!”, he anat dient en algunes ocasions en què el candidat de torn s'havia embalat i havia pavimentat amb formigó un bon tram de platja de sorra viatgera, d'aquestes que si no cada any, cada dos, les ones mossegoses de les llevantades s'emporten enrere, a mar obert, o qui sap on. Sempre ha estat un misteri el poc adheriment de la sorra a unes platges en què se les respecta, neteja i pentina cada dia en apuntar la llum del sol. En dir-ho en algun lloc on algú ho ha sentit, m'ha mirat amb cara estranya, no pas de simpatia o d'ajuda per si un cas em passava quelcom. Més aviat agressiva, perquè el seu candidat a l'alcaldia d'un poble costaner molt important havia solucionat (?!) amb formigó el greu i inacabable problema estiuenc de manca de sorra. Al seu poble no han perdut la fe, sols la sorra. Bé, jo la fe no l'he perdut, he perdut la paciència. Tots els polítics, inclosos els més seriosos, i els municipalistes encara més, quan falten pocs dies per a la votació, no se sap com, però perden la prudència i diuen tots el mateix. En embolicar-se en el relliscós terreny de la independència, fan com dos gossos amb un sol os. O com l'humorista Joan Capri en el monòleg en què naufraguen ell i la sogra i sols disposen d'un salvavides. Tots dos a l'aigua, ell es col·loca l'artefacte salvador i ella va dient-li amb poca veu: “Deixa-me'l! Deixa-me'l! Deix... a... m!” S'ha enfonsat.

Si l'acarament és llarg i el moderador tolerant, va bé per descarregar diccionari. En canvi, alguns que van curts de vocabulari han de repetir i més repetir la lliçó apresa. Vertaderament fan llàstima de sentir. El seu domini de la instauració de la independència a alguns no passa de portar après un muntatge amb paraules amb significat seriós, obren el paraigua i engeguen de memòria el que al partit els alliçonaren. Hi ha moltes variants, des de la culta fins al papanatisme. Pot quedar així: “Aprofundint en el tema de l'independentisme, aquest ofereix un bon nombre de possibilitats. L'assumpte és tan atractiu per als catalans que, sense perdre personalitat –sols els extrems– podrien arrambar-se. Ara bé, és clar però no net. Jo em pregunto: un federalisme portat a les últimes conseqüències podria substituir-lo? Depèn de l'origen de la base i cultura política, el grau de catalanisme com a doctrina i el contret convenciment que el sobiranisme ha de passar necessàriament pel dret a decidir. Els passos fets en aquest sentit i el poc que s'avança han de ser obra del poc convenciment democràtic i dels arcaics procediments federals i confederals. En arribar el procés constituent, fa que ens trobi badant. De què serví l'Estatut? El discurs és maco! No diu res, tal com ha de ser. I jo dic: anem bé? Haurem après quelcom avui? S'han vist moltes cares cansades; velles, perdó! I jovenalla calenta a punt de cagar-la, percentatge d'acció més alt i freqüent. No passa res!