Els dissidents

La història de la desafecció (per dir-ho fi) entre Catalunya i Espanya és quasi tan llarga com la seva trajectòria en comú. L'any passat vam commemorar el Tricentenari del setge de Barcelona que va donar pas a una brutal repressió política, econòmica i cultural per part de Felip V. I demà, es compleixen 375 anys del Corpus de Sang, és a dir, revolta popular, mort del virrei espanyol, república catalana (Pau Claris), i guerra dels Segadors contra l'Espanya del comte duc d'Olivares i el rei Felip IV. Queda
lluny, però els bombardejos de Prim o de Franco sobre els barcelonins no tant. I la repressió política, econòmica i cultural del franquisme encara menys. Quaranta anys de restauració borbònica, en democràcia, tampoc han donat fruit perquè milions de catalans somien la independència alhora que la catalanofòbia ens arriba per terra, mar i aire amb decrets, lleis, sentències, prohibicions, informes, titulars i tuits. Però no importa; aquí sempre hi ha gent de bona pasta disposada a posar l'altra galta o el que convingui per mantenir aquest idil·li amb Espanya. Parlo del PSC, d'ICV i d'Unió, que ja tenen una edat, però també de Podemos, que va en bolquers. Deien que el procés sobiranista els obligaria a definir-se, sí o no, però n'hi ha que no es mullen ni sota un tsunami. Tot i això, si es compleix el pactat, el 27 de setembre hi haurà plebiscitàries, partits del sí i partits del no. Què passarà amb NEC, MES, i Avancem, els escindits del PSC; què passarà amb el corrent sobiranista d'Iniciativa; i amb els que el proper dia 14, a Unió, votaran no a la direcció perquè el que volen votar és sí a la independència. Representen molts milers de vots, sensibilitats diferents, transversalitat, però són dissidents als seus partits, és a dir, quasi invisibles. Farien gruix en una candidatura pel sí, però no esmentarem la llista unitària en va. Llavors, es deixaran engolir per l'adreçador dels partits? Demanaran el vot per a un altre partit? Hauran de moure peça i aviat, perquè només falten 113 dies.