Temps de Ramadà

Quan el calendari musulmà marca l'inici del novè mes, potser un parell de dies després de la lluna nova, la “comunitat de creients” comença el Ramadà. El firmament anuncia el dia assenyalat, quan el creixent lunar es fa visible a l'ull humà i el muetzí proclama la pregària. El gran mes sagrat dels musulmans d'arreu, obligats durant 30 dies a un estricte dejuni durant les hores diürnes, a l'abstinència de relacions sexuals i a l'especial exercici de la pregària i la caritat amb els altres. Ahir, dijous, a Catalunya començà el Ramadà d'enguany i el temps de penitència s'estendrà fins al capvespre del 16 de juliol. Novament, la lluna ordena el ritual.

La llei islàmica és clara, però el mes sagrat pot començar un dia abans o després segons la geografia, ja que depèn de l'observació visual de la lluna nova i això pot ser variable segons el lloc de residència. Encara més, tot i que avui el coneixement astral permet fixar dia i hora, els creients més escrupolosos solen partir de l'estricte compliment de la norma, que mana el propi seguiment visual del creixent. Amb tot, al país el 18 de juny és consensuat i acceptat per les diverses adscripcions musulmanes.

No és gens excepcional que les religions tinguin referències marcades pel calendari lunar, des de les orientalistes xineses i tibetanes fins a les properes religions del llibre. Jueus i cristians conserven les variables de la Pasqua, segons el cicle lunar. Amb tot, la potència colonitzadora del cristianisme imposà el calendari gregorià com a element d'ús comunament utilitzat arreu i la globalització hi ha donat l'empenta definitiva.

És el món musulmà qui segueix conservant el calendari lunar com a forma normal de convivència, hereu del primitiu calendari sumeri. És un calendari de dotze mesos, amb sis de 30 dies i sis de 29, en cicles de 30 anys, en què hi ha onze anualitats on s'afegeix un dia més. Després hi ha una correcció de més llarg abast per no desviar-se del sentit evolutiu dels astres (correcció solar), però, a curt termini, les sumes i restes fan que a 32 anys cristians corresponguin 33 anys musulmans. Ara, els països musulmans estan vivint l'any 1436 de la seva era.

La història de la “comunitat de creients” comença a comptar a partir del 16 de juliol del 622 cristià, quan Muhàmmad, juntament amb un grup de fidels seguidors, s'escapa de la Meca i inicia l'hègira (“fugida”, “exili”) que el porta a l'oasi de Yatrib, el nom antic de Medina. És aquesta la data que s'interpreta com a fundacional de la religió que amb el temps esdevindria una de les grans apostes del monoteisme religiós. Després, sunnites i xiïtes i altres variants menors contribuïren a complicar el mapa dels seguidor de l'Alcorà.

Segons la Unió de Comunitats Islàmiques, actualment a Catalunya hi ha una xifra propera als quatre-cents cinquanta mil musulmans, majoritàriament marroquins i pakistanesos, dels quals una tercera part tenen reconeguda la nacionalitat espanyola i dels quals es creu que uns tres-cents mil seguiran el Ramadà. Talment signifiquen una aportació important a la geografia humana del país. Majoritàriament sunnites, també hi ha representants d'altres grups, però l'autèntica diferència està entre els practicants i/o seguidors de les tradicions i aquells que formen una segona o tercera generació de nouvinguts i que potser es pregunten per la seva identitat. L'escriptora Najat El Hachmi escrivia una reflexió a partir del noiet que es preguntava si era marroquí o català. Un apunt que no té una clara resposta. Un repte que cal afrontar.