Guanya la gent

L'inde­pen­den­tisme popu­lar ha mar­cat els temps de la política cata­lana des dels pri­mers símpto­mes de fracàs de l'Esta­tut, ja en l'època del ribot d'Alfonso Guerra. El lema “Som una nació i tenim dret a deci­dir” va omplir la Gran Via de Bar­ce­lona amb cen­te­nars de milers de per­so­nes en un llunyà febrer de 2008 i, des d'aquell moment, el cata­la­nisme polític ha estat l'única força capaç de mobi­lit­zar una gran part de la soci­e­tat cata­lana.

Però el 2008 era època de tri­par­tit, amb ERC donant suport a José Mon­ti­lla. A més, en aquells temps, CiU estava molt lluny d'assu­mir una estratègia ober­ta­ment inde­pen­den­tista com la que aplica ara. Tot i així, el car­rer ja mos­trava ple­na­ment una uni­tat d'acció popu­lar que apun­tava cap a l'objec­tiu de la rup­tura amb l'Estat espa­nyol i la cons­trucció d'una lega­li­tat cata­lana. Con­ver­gents i repu­bli­cans no ho sabien, però les bases del cata­la­nisme els esta­ven torçant l'estratègia.

Aquest uni­ta­risme per baix s'ha man­tin­gut inal­te­rat al llarg de tots aquests anys i ha estat la clau de l'èxit de totes les expres­si­ons mas­si­ves al car­rer. Fins i tot la cre­ació de l'ANC res­pon a aquesta volun­tat col·lec­tiva d'eman­ci­pació política de la soci­e­tat cata­lana.

L'última gran data, el 9-N, també va ser això. Natu­ral­ment, les direc­ci­ons dels par­tits han inten­tat recu­pe­rar el timó del procés. Però no se n'han sor­tit, i menys encara quan una altra ini­ci­a­tiva unitària ha der­ro­tat a Bar­ce­lona les tres expres­si­ons del cata­la­nisme gràcies a obte­nir un regi­dor més que la força més gran. Al final, tos­su­da­ment, ha que­dat demos­trat que l'estratègia gua­nya­dora era la de la gent. Enho­ra­bona a tots vostès.