Guanya la gent

L'independentisme popular ha marcat els temps de la política catalana des dels primers símptomes de fracàs de l'Estatut, ja en l'època del ribot d'Alfonso Guerra. El lema “Som una nació i tenim dret a decidir” va omplir la Gran Via de Barcelona amb centenars de milers de persones en un llunyà febrer de 2008 i, des d'aquell moment, el catalanisme polític ha estat l'única força capaç de mobilitzar una gran part de la societat catalana.

Però el 2008 era època de tripartit, amb ERC donant suport a José Montilla. A més, en aquells temps, CiU estava molt lluny d'assumir una estratègia obertament independentista com la que aplica ara. Tot i així, el carrer ja mostrava plenament una unitat d'acció popular que apuntava cap a l'objectiu de la ruptura amb l'Estat espanyol i la construcció d'una legalitat catalana. Convergents i republicans no ho sabien, però les bases del catalanisme els estaven torçant l'estratègia.

Aquest unitarisme per baix s'ha mantingut inalterat al llarg de tots aquests anys i ha estat la clau de l'èxit de totes les expressions massives al carrer. Fins i tot la creació de l'ANC respon a aquesta voluntat col·lectiva d'emancipació política de la societat catalana.

L'última gran data, el 9-N, també va ser això. Naturalment, les direccions dels partits han intentat recuperar el timó del procés. Però no se n'han sortit, i menys encara quan una altra iniciativa unitària ha derrotat a Barcelona les tres expressions del catalanisme gràcies a obtenir un regidor més que la força més gran. Al final, tossudament, ha quedat demostrat que l'estratègia guanyadora era la de la gent. Enhorabona a tots vostès.