Florenci Mauné

Aquest juny ha fet 90 anys del nai­xe­ment i 20 de la mort del figue­renc Flo­renci Mauné. Músic popu­laríssim, sobre­tot des que als 60 va bate­jar el pri­mer con­junt pro­fes­si­o­nal del país com a Mauné i els seus Dinàmics. Inno­va­dor en els arran­ja­ments de la música del moment, els adap­tava tant per a cobla orques­tra de festa major com per als pri­mers con­junts llo­gats per ani­mar les fes­tes de l'època d'or del turisme de sol i platja. El gran trom­pe­tista Emili Jua­nals va dir: “Mauné? Com a músic, no un 10, un 100! I com a arran­ja­dor de peces, un 200!” El 2015 el record de Mauné es manté més viu que no es man­tin­dria gràcies a la seva filla Mont­ser­rat i a la web que li té dedi­cada. Àngels Gar­de­lla, amiga meva, escrip­tora i pro­fes­sora, un dia, després de visi­tar el museu que el mes­tre Lluís Albert té dedi­cat a la seva tia Víctor Català, va dir: “Quina sort, per un escrip­tor, de tenir un nebot que estimi, con­servi i li pro­jecti l'obra...” Doncs tal­ment la Mont­ser­rat res­pecte al seu pare. Mauné ado­les­cent ja tocava mitja dot­zena d'ins­tru­ments que havia après atza­ro­sa­ment a casa, amb par­ti­cu­lars i en algun cen­tre; a l'Ins­ti­tut Mun­ta­ner va for­mar una orques­trina; va diri­gir sar­su­e­les al Prin­ci­pal; va reno­var d'arrel l'orques­tra Cara­vana; va fun­dar la Costa Brava i, final­ment, l'esmen­tat con­junt que el va fer molt popu­lar. La seva for­mació sem­pre va tocar les cançons més rabi­o­sa­ment actu­als: Albert Tomàs, boti­guer d'elec­tro­domèstics i de dis­cos, li dei­xava el dar­rer èxit aca­bat d'arri­bar; a la nit l'escol­tava i n'escri­via la par­ti­tura, al matí tor­nava el disc, al mig­dia tenia els arran­ja­ments fets, a la tarda ho assa­ja­ven i a la nit ofe­rien la peça. A vega­des la nove­tat venia per la ràdio, mag­netòfon de cinta i el mateix procés, amb èxits de, posem, els fes­ti­vals de San Remo o de la Canción Medi­terránea. Fuma­dor que va enfos­quir el mar­fil de les tecles greus del seu piano –hi obli­dava la cigar­reta encesa– i per­ma­nent­ment estres­sat per la feina, va fer una embòlia el 1970 a Lord's de Roses men­tre toca­ven el Rock del rellotge: els seus com­panys van veure que s'incli­nava ino­pi­na­da­ment sobre el piano.... I rocam­bo­lesca fou la manera com va ser atès: a Figue­res el Dr. José Luis Yécora donava ins­truc­ci­ons per telèfon que el seu col·lega de Roses apli­cava sobre el pia­nista... Després va venir la paciència de la família i les lli­bre­tes infan­tils del ma, me, mi..., perquè qui va ser pio­ner a usar dos teclats –piano elèctric i cla­vi­o­line, pre­ce­dent electrònic dels sin­te­tit­za­dors– es rei­niciés a par­lar.