Veïnes i veïns

Pau o treva estiuenca? Fa gairebé set setmanes, d'allò de les eleccions municipals. I de les ressaques, amb discursos taxatius i àdhuc apocalíptics de la tribu dels (i de les) opiniatres a sou. Sempre prenc nota de les sentències més inflades d'aquests dies. Comprovo que és veritat allò de: “brams d'ase no pugen al cel”. Seria un bell, i vell, exercici d'hemeroteca tornar a imprimir, enquadrades, les certeses infal·libles emeses aquella nit o la setmana, que tots els sants tenen octava, de després. Potser per fer memòria, m'he tornat a llegir les propostes raonades, abans de la contesa electoral, de les Federacions d'Associacions de Veïns de Barcelona i de Madrid. Van ser objecte d'un acte a Madrid, on impressionava l'avaluació, no gens demagògica, sobre les misèries de totes dues ciutats, en contrast, punt per punt, amb els autoelogis de les autoritats respectives que aspiraven a tornar a encapçalar la gestió de Madrid i de Barcelona. Tant la plataforma No a este plan. Mapa de los horrores urbanísticos de la ciudad de Madrid, com els deu punts que la revista La Veu del Carrer, portaveu de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, considerava prioritaris a l'hora de decidir el sentit del vot, tenien ben poc a veure amb la visió encomiàstica dels portaveus oficials dels que ostentaven el poder... si més no des de feia quatre anys. ¿Com és que passem de puntetes sobre el fet de la pobresa en què estan colgades ara moltes àrees urbanes de les nostres ciutats més emblemàtiques? Les xifres d'atur juvenil, els desnonaments, les estretors energètiques, la problemàtica de gent gran sense accés a polítiques solvents d'ajut a la dependència, les angúnies davant d'un futur amb escasses esperances fiables de recuperació d'autonomia (no únicament política sinó també en l'àmbit personal, del dia a dia) fan basarda.

En l'acte esmentat, un text ens va deixar, a totes i a tots, sense alè. El de Sylviane Dahan, publicat pocs dies abans de les eleccions a Carrer, amb el títol: Una ciutat de dones pobres. Perquè, si la pobresa fereix tota la societat, el fatalisme –o la mala llet, tàcitament pactada– fa que siguin les dones les que carreguin amb més seqüeles, derivades de les crisis econòmiques i de la desestructuració social subsegüent. No ens indignem quan elles han de carregar amb les feines de casa i, a més, amb la majoria de carències socials, incrementades per la desídia fastigosa de les polítiques oficials.