Austeritat

Mal­grat alguns errors, és fàcil que trobi vir­tuts a Ada Colau, ja que em sento força iden­ti­fi­cat amb la seva política. Per això, igual que al seu moment el car­de­nal Ber­go­glio, tinc la foto­gra­fia del viatge en metro per des­plaçar-se a la feina com a una de les grans imat­ges que con­fi­gu­ren les noves for­mes de gestió, tant divina com humana. Bue­nos Aires com Bar­ce­lona mos­tren uns nous temps i cal estar ama­tents al que això com­porta.

Al meu poble, la nova alcal­dessa alguna vegada agafa el metro, però nor­mal­ment es des­plaça en bici­cleta, una forma de trans­port urbà que ha impo­sat tendències en les for­ma­ci­ons polítiques reno­va­do­res. Ara no es val el reguit­zell de cot­xes ofi­ci­als espe­rant la sor­tida dels min­dun­guis de torn, que es pen­sen –o pen­sa­ven– que eren alguna cosa. Calia donar el tomb a velles estruc­tu­res de poder, que recol­za­ven en qui la tenia més grossa, més llu­ent i visi­ble. Queda feina a fer, però és fantàstic l'exem­ple de les noves alcal­des­ses.

Per con­tra, em sem­bla fora de lloc, fins i tot broma de mal gust, la reco­ma­nació del Minis­teri d'Hisenda als càrrecs direc­tius d'empre­ses esta­tals que siguin aus­ters en l'ús de trans­ports i en la gestió de die­tes, sem­pre que no els sigui incon­ve­ni­ent. Vaja, tres mesos abans de ple­gar, després d'una dis­bauxa gene­ra­lit­zada, ara des­co­brei­xen com tapar gote­res i acon­se­llen aus­te­ri­tat als ter­cers de bord, no pas a minis­tres o direc­tors gene­rals, per evi­tar la fuga de la xava­lla. Quan s'ha estat qua­tre anys ama­gant els com­pro­vants de des­pe­ses de gestió sota les cati­fes, sem­bla una manera enga­nyosa par­lar d'aus­te­ri­tat i, encara, com a con­sell i no pas com a dis­po­sició ferma.

Quan les polítiques rup­tu­ris­tes par­len de sous sota mínims, d'aus­te­ri­tat admi­nis­tra­tiva o de trans­ports públics, pot­ser hi ha la temp­tació de pen­sar que només és una política de ges­tos, amb cert caràcter popu­lista, però la veri­tat és que es tracta de la res­posta, refle­xiva i eficaç, al gui­ri­gall creat per unes for­mes de gestió política on s'ha esti­rat més el braç que la màniga, o el des­gast d'una gestió on el poder era raó del tot és permès. La nova política juga fort i l'encert és força patent.