La impotència dels grans

La gran patronal catalana –no tota, però– recela i s'inquieta. Fa temps que van trencar els ponts amb Artur Mas i Convergència. Òbviament, no n'han tingut mai amb Esquerra. Òbviament perquè són com són. O són empresaris dependents de les decisions de l'Estat, que sempre els ha regulat i beneficiat, o són executius sense orelles ni boca pròpies. O són, senzillament, patriotes de l'altre costat. No volen cap “experiment”. No volen res que els signifiqui la més lleugera turbulència. Estan bé ni que sigui en un estat de precarietat permanent perquè, al remat, només són catalans. I si aspiren a comprar una gran empresa dins de l'Estat, seran tractats com estrangers. Però abans estrangers que lliures. Ara es giren i regiren més rabiüts. Tenen por. No poden demanar a Mas que els faci cas, perquè no els en fa. Ni es parlen amb Junqueras. Per tant, apunten contra ells. No n'han tingut prou, amb les declaracions de Foment del Treball Nacional, amb les gesticulacions de Joan Rosell al davant de la CEOE, ni amb l'article del mateix Rosell i Josep Lluís Bonet –“la torxa antiindependentista”–. Ara diuen que el Cercle d'Economia prepara un document “explícit” contra la possibilitat de secessió. El Cercle no és empresa però els interessats els n'atribueixen la condició. Tant se val. Ja han dit tot el que havien de dir. I han constatat un gran fracàs. El propi. En quatre anys no han tret ni una concessió de Mariano Rajoy i el PP. Els seus els menyspreen perquè els saben seus. Sovint més val callar.