Catalunya fora de la UE?

Aquests dies veiem com l'unionisme s'aferra a les declaracions de manual que han fet Obama, Merkel i Cameron sobre la unitat d'Espanya. Com és lògic, els mandataris dels estats que ja existeixen només poden dir que prefereixen deixar les coses com estan. O és que algú s'imagina el president dels Estats Units anticipant la seva posició en cas que els ciutadans de Catalunya donin un sí a les urnes a favor d'un nou Estat independent? A la Unió Europea, la resposta dels estats encara és més previsible. Per què han d'incomodar un soci del club? I per què s'han de voler crear un problema que ara no tenen? Si Catalunya esdevé independent, el nou Estat espanyol perdria el 19% del PIB, el 21% dels impostos que recapta i el 25% de les exportacions, fet que posaria en evidència l'esforç que des de fa dècades fem els catalans per mantenir la viabilitat d'Espanya. En aquest escenari, la UE hauria de sortir al rescat d'Espanya i, lògicament, voldrà evitar-ho perquè és més còmode que Catalunya continuï resolent el problema en silenci.

L'entusiasme de l'unionisme s'acaba de cop quan s'adonen que cap mandatari internacional ha dit que no voldrà reconèixer el nou Estat de Catalunya si neix de la voluntat expressada a les urnes. O algú s'imagina Obama, Merkel o Cameron dient que els catalans han de continuar dins d'Espanya encara que la majoria no ho vulgui? Els que apel·len a raons jurídiques per deixar-nos fora de la UE, tot i que en cap article dels tractats europeus no es regula la integració d'un nou estat que ja pertany a un Estat membre, són els mateixos que obvien les raons econòmiques. A qui convindria, per posar un exemple, que un territori amb 7,5 milions d'habitants tingués una fiscalitat més competitiva que la d'Espanya, França o Itàlia? A ningú.

Les raons per continuar dins la UE són moltes i són de pes, però el mandat democràtic encara no el tenim. Per això, el 27-S hem d'assolir una majoria indiscutible a favor del sí i ens hem de mobilitzar com mai perquè els mandataris internacionals hagin d'apel·lar als arguments democràtics abans que als interessos diplomàtics.