Un vot pleníssim

Quan­tes vega­des hem votat d'esma? Quan­tes hem dipo­si­tat resig­na­da­ment la pape­reta a l'urna per no fer fàstics a un dret llar­ga­ment cobe­jat? O ho hem fet encon­gits, o amb el cor tren­cat, o amb indolència o amb una pinça ima­ginària al nas? Quan­tes hem espe­cu­lat amb la pos­si­bi­li­tat de votar en nega­tiu i recla­mar que el nos­tre vot, solemne i deter­mi­nat, servís per res­tar-ne un als nos­tres adver­sa­ris, quan l'única segu­re­tat, l'única cer­tesa on arra­par-se, era la de l'existència dels adver­sa­ris? O quan­tes, com­pro­me­sos sem­pre amb l'opti­misme de la volun­tat, ens ha pas­sat pel cap cedir simbòlica­ment la facul­tat elec­tora a qui no la pos­se­eix? I votar per tots els que viuen i patei­xen a casa nos­tra i no ho poden fer. Votar nosal­tres, escèptics i dece­buts, per tots els que no hi tenen dret i sovint, a més, han esde­vin­gut objecte sense ser sub­jecte, espan­tall i carn de canó de les cam­pa­nyes sense cost elec­to­ral ni pos­si­bi­li­tat de rèplica. Quants anys fa que enca­de­nem decep­ci­ons i depres­si­ons col·lec­ti­ves? Quan­tes pro­me­ses i com­pro­mi­sos traïts i quan­tes meta­mor­fo­sis, trans­mu­ta­ci­ons, degra­da­ci­ons i trans­mi­gra­ci­ons hem vist? I quanta gent, menys sen­ti­men­tal i més llesta que nosal­tres, porta ja un feix de legis­la­tu­res lluny de les urnes?

Demà, però, és dife­rent i ho sap tot­hom. Des de les exci­ta­ci­ons i les grans espe­ran­ces de la tran­sició mai havíem tin­gut, com ara, la sen­sació de poder intro­duir a l'urna un vot tan ple, tan dens, tan poten­ci­al­ment trans­for­ma­dor i revo­lu­ci­o­nari. Els estímuls actu­als són engres­ca­dors i reve­la­dors. Les mis­ses i les ora­ci­ons en con­tra, i l'OTAN i la unió dels mer­ca­ders euro­peus i la banca i l'Obama i en Came­ron i la gran patro­nal i Var­gas Llosa i l'Albert Boa­de­lla. Què més podem dema­nar? Quin altre senyal espe­rem? La nos­tra és una soci­e­tat que s'ha poli­tit­zat perquè la política torna a tenir sen­tit, una soci­e­tat en la qual gent honesta i capaç es torna a com­pro­me­tre amb la cosa pública perquè el com­promís s'ha dig­ni­fi­cat. I si som on som, si demà podem tenir a la mà un vot tan ple, és perquè des de fa qua­tre anys a aquest país hi ha una mul­ti­tud orga­nit­zada, espe­rançada i incan­sa­ble que es mobi­litza. De la mateixa manera que s'han evi­tat milers de des­no­na­ments i tom­bat la pre­potència abas­se­ga­dora de la banca gràcies a la mobi­lit­zació des­es­pe­rada i plena de raons i legi­ti­mi­tat de les PAH.

I també som on som per les lògiques d'un règim esgo­tat i un estat impos­si­ble, perquè la duresa de la crisi i la forma de ges­ti­o­nar-la han fet caure mol­tes de les màsca­res del capi­ta­lisme i de la democràcia. És cert que hi ha qui pretén lide­rar, con­tro­lar i mani­pu­lar l'ener­gia d'aquest procés, però les expec­ta­ti­ves i les pro­me­ses es viuen d'una forma tan encesa i vibrant que el marge de mani­o­bra de qui juga a espe­cu­lar és petitíssim. Demà sor­ti­rem al car­rer com en les grans ofen­si­ves o els grans èxodes, que deia el poeta, sabent que el nos­tre vot torna a ser dens i poderós i sabent que cal invo­car i com­ba­tre per allò que és just, perquè acabi esde­ve­nint pos­si­ble.