Carrer Salvador Dalí

Una de les pri­me­res mesu­res del govern muni­ci­pal d'Ada Colau va ser la de reti­rar el bust del rei Joan Car­les I del Saló de la Reina Regent (que, en canvi, con­serva el seu nom i el qua­dre de Maria Cris­tina me qui­ere gober­nar amb el seu fill Alfons XIII). Res a dir sobre la reti­rada de bus­tos o ele­ments anacrònics, sem­pre que no atempti inne­cessària­ment con­tra el patri­moni artístic comú. Tam­poc res a dir sobre aquesta volun­tat de “neteja” de 12 noms borbònics en el nomenclàtor dels car­rers de la ciu­tat, “ate­nent a l'opinió dels veïns i les veïnes”: noms com ara avin­guda Maria Cris­tina (suposo que també es can­vi­a­ria el nom de la parada de metro), pas­seig d'Isa­bel II, pas­seig Joan de Borbó (impo­sat per Mara­gall en època olímpica), plaça de Joan Car­les I (o del lla­pis o del Cinc d'Oros o de la República o de Pi i Mar­gall o de tots els etcèteres). Cap pro­blema. Reno­var-se o morir, dam­na­tio memo­riae ade­quada si es fa bé, i per tant ho entenc i ho puc fer meu. Com a veí, en aquest cas.

Però hi ha un monàrquic uni­ver­sal, no en el sen­tit polític sinó en el sen­tit metafísic de la paraula, que és Sal­va­dor Dalí. Encara orfe de qual­se­vol car­rer, plaça, estàtua, car­reró o sim­ple raco­net fosc en tota la nos­tra immensa i uni­ver­sal Bar­ce­lona. Val a dir que més que monàrquic jo el qua­li­fi­ca­ria de monarca, però em temo que això no l'afa­vo­ri­ria davant del con­sis­tori actual. Vaig pro­var de cor­re­gir aquest dèficit incom­pren­si­ble, ver­gonyós i insul­tant amb l'ante­rior con­sis­tori, però són coses (es veu) molt len­tes. Ho tor­naré a pro­var amb el govern de Colau, con­fi­ant sin­ce­ra­ment que en aquest aspecte sigui més modern i menys dogmàtic del que a molta gent li sem­bla. Sal­va­dor Dalí no pot que­dar arra­co­nat a Figue­res i Port­lli­gat. Crec que hi havia la idea del govern ante­rior de bate­jar la plaça de l'estació de la Sagrera com a plaça Sal­va­dor Dalí, i ja seria alguna cosa, però no sé si la ini­ci­a­tiva es va con­fir­mar mai: jo, en canvi, pro­po­sa­ria que tota l'estació tingués el nom de Sal­va­dor Dalí. Com l'aero­port de Liver­pool està dedi­cat a John Len­non; el de Nova York, a J.F. Ken­nedy, o el de Venècia, a Marco Polo. La Sagrera és, a més, l'estació de la qual sor­ti­ran els trens en direcció al “cen­tre còsmic de l'uni­vers”, que (com tot­hom sap) és l'estació de Per­pinyà. Con­si­de­rin la idea, si us plau, o pen­sin en algun monu­ment o placa molt dau­rada. Però no per­me­tin que això s'allar­gui ni un segon més.

No se m'acu­deix cap argu­ment en con­tra, com no sigui l'aversió ideològica d'alguns ben­vol­guts veïns i veïnes amb un sen­tit del cos­mo­po­li­tisme fran­ca­ment par­ti­cu­lar. Va cos­tar molt que Josep Pla tingués car­rer o que Wins­ton Churc­hill tingués monu­ment, i ben segur que la con­no­tació ideològica influïa en algu­nes resistències muni­ci­pals. Però Pla té car­rer mal­grat tan­tes acu­sa­ci­ons, i també té monu­ment Cambó, per sort, i no vull fer una llista. Con­vin­dran vostès que en el cas de Sal­va­dor Dalí la dis­cussió hau­ria de ser mínima. No cal­dria enu­me­rar res, però som-hi: per visi­o­nari, per pin­tor, per escrip­tor i filòsof, per sen­tit de la uni­ver­sa­li­tat dins l'estricta cata­la­ni­tat, per per­so­natge, gai­rebé gosa­ria afir­mar que pel sim­ple fet d'exis­tir. Si des de fa pocs anys tenim (i està bé que tin­guem) una plaça Sal­va­dor Seguí, hem de tenir també una plaça Sal­va­dor Dalí. O algun espai des­ta­cat a la capi­tal. Adme­tem-ho: treure bus­tos i noms borbònics no era cap urgència veïnal, però ho puc assu­mir. Que Bar­ce­lona oblidi Dalí, en canvi, crec que és un pecat de cor­recció urgent.