Opinió

No aniré a la plaça de Xauk

De tot, quina pèrdua és més gran que els rius de persones que caminen, desesperadament, a la recerca d'un lloc on trobar aixopluc?

“Era el cen­tre de Kabul, del meu món”, escriu Nadia Ghu­lam, la meva amiga afga­nesa. I explica que la plaça de Xauk era de les millors del món, quan abans de la guerra, al penúltim res­pir del segle pas­sat, no tenia res a enve­jar a la Dje­maa-el-Fna, a la medina de Marràqueix, un indret amb el títol de Patri­moni de la Huma­ni­tat. “Abans, la plaça de Xauk feia goig, hi havia de tot.”

A Nadia, bona amiga i veïna, la història l'ha por­tat a viure en aquest país i fou adop­tada per una família amiga. Una bio­gra­fia feta a cops de voluntària lluita con­tra tot el que quasi és impos­si­ble. Víctima d'una bomba incendiària, als vuit anys, quedà greu­ment ferida i, després d'un llarg des­a­fi­a­ment a la mort, una mà amiga la tras­lladà a Cata­lu­nya per seguir un costós procés d'ope­ra­ci­ons con­ti­nu­a­des. La seva vida es plasmà a El secret del meu tur­bant, escrit a qua­tre mans amb Agnès Rot­ger i gua­nya­dora del Pru­denci Ber­trana 2010.

De petita, Nadia sor­tia a pas­se­jar, tota sola, per la plaça Xauk, al seu Kabul natal, i allà, entre les para­des del mer­cat, els nens juga­ven i escol­ta­ven con­tes. Tot era un esclat de colors, “amb les cati­fes afga­ne­ses, úniques al món, deli­ca­des vai­xe­lles, xals de colors vis­to­sos i uns moca­dors bro­dats que eren pura arte­sa­nia”. La plaça de Xauk, al cen­tre de Kabul. Però quan hi arri­ba­ren, els tali­bans impo­sa­ren noves for­mes i exhi­bi­ren la pròpia capa­ci­tat d'odi. Els bells colors de les andròmines foren subs­tituïts per les for­ques on pen­ja­ven alguns con­si­de­rats infi­dels. El càstig, l'opressió, la cul­tura del fana­tisme abso­lut. I, ara, la plaça “ha que­dat plena de pols i ender­rocs, amb les por­tes i fines­tres de les cases que no són altra cosa que forats esba­ta­nats, boques sense lla­vis, ulls sense òrbi­tes; tot des­truït”. Un monu­ment a la guerra, a la mort, pre­sent arreu, i de la plaça no en queda ni el nom, ja que les auto­ri­tats per­ti­nents la van reba­te­jar com Serpoí Gom Nom (plaça del sol­dat des­co­ne­gut), un altre record de la bata­lla. Tot això Nadia ho explica a Con­tes que em van curar, escrit en com­pa­nyia de Joan Soler (Edi­to­rial Columna).

Encara, quan Nadia visita l'Afga­nis­tan, com ha fet, amb mol­tes difi­cul­tats, dar­re­ra­ment, i està uns dies a casa la seva mare, mira de no cre­uar l'antiga plaça, tot i haver de fer mar­rada. El record és massa agre.

La guerra porta imat­ges con­ti­nu­a­des de des­trucció i mort. Dub­tem si tor­na­rem a veure Pal­mira, la joia al mig dels grans oasis cap a Ori­ent, en la ruta de la seda, allà on la reina Zenòbia pro­ta­go­nitzà la dar­rera escena impe­rial d'un món que es des­feia. Estat Islàmic ja dina­mità el tem­ple de Baal, el prop­pas­sat agost, i fa uns dies féu el mateix amb l'Arc de Tri­omf. Divuit segles con­ver­tits en anònimes pedres. Es podrà recu­pe­rar Krak dels Cava­llers? I, encara, quin serà el resul­tat final d'Homs o Alep? Les ciu­tats síries amb qua­tre mil anys d'història, que han vist assi­ris, mace­do­nis, àrabs, cro­ats, mon­gols i oto­mans, i han resis­tit els vents del desert fins renàixer de cada esco­mesa. Ara, el cop pot ser defi­ni­tiu, per demos­trar que tot el que té prin­cipi té fi i que no hi ha res que pugui sobre­viure a la irres­pon­sa­bi­li­tat humana. Hi ha pèrdues que són irre­cu­pe­ra­bles, de la mateixa manera que no queda ras­tre d'antics mones­tirs o de bibli­o­te­ques úniques, allà on el nord de l'Iraq es troba amb el país dels kurds.

De tot, quina pèrdua és més gran que els rius de per­so­nes que cami­nen, des­es­pe­ra­da­ment, a la recerca d'un lloc on tro­bar aixo­pluc? Aquesta set­mana hem retro­bat l'exem­ple més punyent de la menys­pre­a­ble comu­ni­tat euro­pea, amb milers de migrants retin­guts a les fron­te­res, men­tre la rica, culta i benes­tant Europa ense­nya l'abso­luta misèria de les seves entra­nyes. Ser d'aquest club no val la pena. Mai no aniré a Xauk, però me'n sento soli­dari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia