Legal però immoral

Tot i que s'hi han fet alguns retocs al llarg dels anys, la llei orgànica de finançament dels partits del 1987 segueix, en essència, instal·lada entre nosaltres. És cert que s'ha anat limitant l'abast de les donacions d'empreses als partits polítics, però en el cas de les fundacions vinculades als partits les lleis són molt més laxes. I aquesta escletxa és la que fa possible –i legal– que empreses que tenen contractes i treballen per a l'administració facin donacions a les fundacions dels partits. A més, com que la llei de transparència no obliga les fundacions a fer públics els noms de les empreses donants (un contrasentit, si parlem de “transparència”), el conflicte està servit.

Al marge que cal perseguir i condemnar –sense matisos– aquells que hagin delinquit, opino que darrere del cas del 3% hi ha un escàndol democràtic que passa desapercebut, i és la llei en si mateixa; hi ha coses que ara són legals que no ho haurien de ser, com ara fer un donatiu a la fundació del partit que governa al matí i a la tarda presentar-se a un concurs públic en una administració governada per aquell partit. Legal, sí, però immoral. Els darrers anys he llegit cròniques periodístiques que expliquen trames de finançament escandaloses que en realitat són legals, i la prova d'això és que la majoria d'imputacions acaben en absolució. Ja entenc que, d'entrada, tots ens indignem en descobrir trames rocambolesques de finançament, però abans ens hauríem d'indignar pel fet que aquestes pràctiques siguin legals. Cal fer canvis legals urgents, i això és una simple qüestió de voluntat política. El drama és que els únics partits que poden impulsar els canvis són aquells que no reben donatius perquè no tenen accés al poder o perquè no es deixen comprar, que també n'hi ha. I, casualment, aquests són tan petits que no tenen les majories suficients per impulsar canvis de lleis. I així ens va.