Per què París
França té tres mil soldats a Mali fent el control de les extraccions d'urani, indispensable perquè funcioni el seu sistema de centrals nuclears. A Mali hi ha milers de nens abandonats, hi ha guerra entre ètnies dissidents i el govern patrocinat pels francesos, com a excolònia, i milers de soldats de l'ONU, que no solucionen res, enmig d'un estat fallit. Al-Qaida ja hi ha fet tres atemptats aquest any. La ignorància, la passivitat, el desordre, la prepotència, la desídia, el caos, el pillatge, la violació i l'assassinat senyoregen la zona. Per sobre de tot, hi ha l'explotació, el control francès del lloc, pur neocolonialisme. I és només un exemple, que podem trobar a altres zones geoestratègiques, per part de metròpolis occidentals.
Geoestratègiques per a qui? Per a Occident. En acabar la Segona Guerra Mundial, el president Eisenhower s'aturà a parlar amb el rei de l'Aràbia Saudita: petroli barat a canvi de protecció i llibertat dels saudites per fer el que volguessin, sobretot exportar el seu islam wahhabita, radical. Des de llavors, l'aliança es manté. Barça i Madrid porten propaganda al pit de les corts feudals radicals del Golf. En aquests dies hi ha qui, indignat, diu que nosaltres no tenim culpa de res, que els assassins són assassins i punt. Que nosaltres som demòcrates. Som demòcrates de façana, i prou. Som nosaltres qui fa ja cent anys que no fem bé les coses amb ells. Si el món àrab és el pati de darrere de casa nostra, i alimentem la serp, no ens estranyem d'aquesta bogeria venjativa.
El més patètic és la posició de la vella dama, París, aquella que allà el 1789 va fer esclatar l'ordre social i va posar sobre la taula els drets individuals, aquella que ha barrejat sempre el glamur versallesc amb la més saberuda de les sapiències, aquella que sempre era una festa (per als rics), aquella que ha fet de la cultura lletrada un patrimoni tan profund que va acabar generant autèntics retòrics de la flannerie textuelle, aquella que va veure passar el millor de l'art i el coneixement d'ençà de Baudelaire i fins a Sartre, aquella que va ser capaç de treure al carrer milions de persones contra el sistema, en un enyorat i funest Maig del 68, aquella que va irradiar a tot el món l'elegància i el luxe més sofisticat, aquella dama que va regnar durant dos-cents anys al cor d'Europa, ara es veu assetjada, ella que és el cor de l'individualisme, el racionalisme i la cultura europea, per uns barbuts que li neguen tot, que la violen literalment. Des de Londres, Berlín, Nova York, les seves germanes històriques, aguanten la respiració, convençudes les tres que són tant o més culpables. Però els barbuts resulta que han nascut a França, mon dieu! On són la República, la Llibertat i la Igualtat i la Fraternitat que han criat uns fills així?
I els parisencs no ho entenen, i els occidentals es posen les mans al cap. Però l'hidra no creix sense abonar-la. França ha menystingut i aïllat els seus àrabs. I tres generacions després, els néts han metrallat els parisencs a ple carrer. La flama gihadista és l'esca que encén la venjança. I el gihadisme l'han patrocinat, a parts iguals, els americans i els saudites. L'islam també es posa les mans al cap, perquè la majoria no tenen una religió de guerra. I posats a fer, el cristianisme és, segur, la religió que ha matat més de tota la història. Perquè les religions al final acaben matant. Però sembla que els laics republicans, també. Perquè al final hi ha interessos, sempre inconfessables. I tothom mata a tothom, quan li cal. França està en guerra, París ha estat violada. D'acord. I, com en tota guerra, tots som criminals. Car entre vera gent de pau, mai hi ha guerra. Quan París es desmaquilli, i ensenyi una cara sana, si la té, potser podrà dir als barbuts –autèntics alienats, assassins, per altra banda– que l'han violada. Mentrestant no, mentrestant les violacions vénen de lluny. I d'entre totes –tot i que sense l'urani de Mali, potser no seria la ciutat de les llums– sempre es viola la més bella.
