Els de darrere

Hi ha una nova ciència social –valgui la contradicció– que ha irromput amb força entre les plagues que pateix el país. Són els politòlegs, que, com a mascles pretesament dominants, marquen territori amb conceptes i expressions gremials. Són ells els que han escampat termes tan fàcils i delirants com ara actors, escena o escenari, relat, etcètera. Abans els metges i els farmacèutics excloïen els pacients a còpia de cal·ligrafia indesxifrable. Ara els politòlegs maregen l'audiència amb vocables endogàmics. Però el nou teatre comparteix cartellera amb les velles bambolines. Hi ha els actors o el relat, sí, però encara aguanten expressions tan clàssiques com ara els de darrere. Durant anys hi havia personatges que només es movien entre ombres i que semblava que tallaven tot el bacallà. Darreristes professionals, la gent els atribuïa grans influències i maniobres. N'hi havia uns altres, al darrere, encara més potents. Éssers invisibles que potser ni existien però als quals el públic atorgava l'autoria de l'assassinat de Kennedy o el control del món sencer. Feien les delícies dels conspiracionistes. Tot això aguanta i ara n'hi ha que afirmen que darrere de la CUP hi ha el CNI. O que atribueixen a alguns dels seus portaveus el control total del partit per darrere. No canviem. Els seguidors del serial 007 estan molt empipats amb els guionistes del darrer lliurament perquè han posat cara al líder de Spectra. Tenim escena, relat i tenim també els de darrere. Misericòrdia!