La Catalunya Pous i Pagès

L'altre dia, quan l'exdi­pu­tat de la CUP David Fernàndez encara no havia fet públic l'arti­cle en què apos­tava per inves­tir Mas, vaig assis­tir, d'impre­vist, a una interes­santíssima con­versa de tren. Una con­versa que em va sem­blar un bon resum de la Cata­lu­nya Pous i Pagès, que en les últi­mes set­ma­nes ha tor­nat a ense­nyar les ore­lles, ufa­nosa, davant l'empan­ta­ne­ga­ment del procés sobi­ra­nista (ara queda per esbri­nar el temps que durarà el fan­gueig i l'abast de les con­seqüències). La Cata­lu­nya Pous i Pagès ja s'havia posat de mani­fest després del procés par­ti­ci­pa­tiu del 9-N, després de l'anunci de l'acord per con­vo­car elec­ci­ons per al 27-S, durant les dis­cus­si­ons sobre la “llista única”...

–En David Fernàndez, que era un home tan edu­cat al Par­la­ment, l'altre dia feia uns crits amb uns ulls esve­rats... –una senyora oso­nenca amb posat apo­cat, d'“hem vin­gut a aquest món a patir”, es refe­ria a la seva inter­venció en l'assem­blea de diu­menge pas­sat a Man­resa–. Tu els tens molta devoció, però Déu nos guard que ens gover­nes­sin. No sé com hi ha cai­gut, en Mas, amb aquesta gent...

L'altra senyora, sense per­dre el som­riure, no és que sem­bli de la CUP, però sí una inde­pen­den­tista que entén que l'espec­tre és ampli i que cal ser fle­xi­ble:

–Però els neces­si­tem –asse­nyala, bus­cant l'avi­nença.

La pri­mera con­tra­a­taca:

–Tu els deus neces­si­tar. Jo no els neces­sito. S'ha de dir la veri­tat. Són una colla de des­tra­lers. Ho volen des­mun­tar tot. Són els que es van ficar amb el semi­nari...

Hi ha esto­nes de silenci, fins que la senyora apo­cada hi torna:

–Deus pen­sar que sóc una carca, oi?

La ria­llera vol afa­vo­rir la concòrdia: “Jo penso que volen una soci­e­tat millor, però és molt lògic que tin­guem punts de vista dife­rents; ara, per això, no patei­xis pas per mi.” A la con­versa, hi fal­ta­ria una ter­cera senyora que fes el paper de radi­cal del sec­tor immo­bi­lista i pur de la CUP, guardià de les essències, per arro­do­nir la festa i com­ple­tar el fris de l'inde­pen­den­tisme polític en aquests dos últims mesos. L'espe­rit d'aquest fris queda con­den­sat en uns ver­sos de Sagarra que al seu moment es fumien de l'escrip­tor Josep Pous i Pagès: “En aca­bar la funció, es van divi­dir els parers: uns xiu­la­ven a n'en Pous i els altres a n'en Pagès.”