Els conills de l'hospital Santa Caterina

Fa uns cinc anys un amic va anar a l'hospital Santa Caterina de Salt i s'hi va trobar en Pere Sastre Bardejú, un llagosterenc que tenia el sobrenom d'el Cuní. Després d'intercanviar les salutacions habituals, en Pere li va dir: “Bé, me'n vaig amb la família, a la meva habitació.” L'altre, sabent que era un personatge molt popular però a qui no es coneixia família directa, va pensar que ja començava a desvariejar (la malaltia el va portar a la mort) i se'l va mirar amb cara circumspecta. Aleshores el Cuní li va dir: “Acompanya'm, que te'ls presentaré.” I quan van ser a la cambra, en Pere li va ensenyar ben cofoi els conills que menjaven plàcidament pels marges i jardins de l'hospital. El Cuní era un individu entranyable, que a mitjana edat va obtenir la baixa laboral definitiva i omplia les hores amb dues grans aficions: de nit, controlava el comandament a distància de la televisió del bar L'Enrenou, i, durant el dia, destinava bona part de la jornada a veure els cotxes i la vida passar, recolzat en una tanca a la cruïlla que hi ha entre l'actual travessera (antiga C-65) i el carrer Sant Feliu de Llagostera, abans de les variants que alleugeren el trànsit però que han esmorteït la vida a les antigues carreteres urbanes.

El nou hospital de Santa Caterina, inaugurat el 2004, es troba al complex del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt, i atén la població del Gironès i la Selva interior. És un edifici projectat amb una estructura horitzontal, d'una alçada molt moderada, té uns espais oberts agradables i als seus patis campen conills i conilles d'una mida important. Dominen els de color blanc, i n'hi ha de marrons i grisos; tots semblen mansos i pasturen amb una serenitat que deu ser una mena de teràpia relaxant per als ingressats al centre, sempre que no tinguin les intencions d'una meva tia que vaig anar a visitar, que, tot parlant dels conills, va recordar els seus orígens de pagès i, potser encara poc acostumada a la sobrietat de l'alimentació hospitalària, no va poder evitar recordar el conill amb samfaina que tant li agradava cuinar els diumenges. Un altre malson recorrent seria pensar en el conill blanc del conte Alícia al país de les meravelles, un conill vestit amb jaqueta que s'emporta la protagonista cap al seu cau i entra en un món màgic, imprevisible i inquietant.