Els dos processos

Hi ha dos pro­ces­sos. Un procés, el pri­mer, és el de la gent, de molta gent, con­vençuda que és hora de pas­sar full en la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya, per dig­ni­tat i per massa raons: la sentència con­tra l'Esta­tut, l'esca­mo­teig de les naci­o­na­li­tats cons­ti­tu­ci­o­nals, la per­vivència del model radial en les infra­es­truc­tu­res de l'Estat, l'exces­siu dèficit fis­cal, l'atac per­sis­tent a la llen­gua cata­lana (al País Valencià, a les Illes Bale­ars, a la Franja d'Aragó, a la mateixa Cata­lu­nya), l'exhi­bició impúdica de la cata­la­nofòbia (sig­na­tu­res del PP, boi­cot comer­cial, lin­xa­ment mediàtic, fan­far­ro­ne­ria cepi­lla­dora...), etcètera. A tot ple­gat, s'hi suma el deci­siu relleu gene­ra­ci­o­nal, que ve a liqui­dar els refle­xos con­di­ci­o­nats dels que vàrem créixer sota el fran­quisme o en la remor de sabres de la tran­sició. S'han aca­bat les prudències atàviques. No a la pre­potència, a la manca de res­pecte, a la ignorància con­tumaç. El dret a deci­dir, fac­ti­ble o no, ha vin­gut a dir prou. Així ho afirma, per via de les enques­tes, el 80% de la ciu­ta­da­nia, es digui Sunyer o Gómez. En parau­les de Rai­mon Obi­ols, es tracta d'un vast i plu­ral movi­ment popu­lar “per la no-dependència”, per la dig­ni­tat naci­o­nal, pel ple auto­go­vern, tant com pugui ser-ho en el camí de la urgent cons­trucció de la Unió Euro­pea.

Però també hi ha un segon procés. El dels con­ver­gents que fugen espe­ri­tats del pujo­lisme. I que volen fer-ho per mitjà de la mutació sob­tada –plop!– cap al model del Par­tit Naci­o­nal Escocès. És una ope­ració ima­gi­nada des de l'ansi­e­tat i exe­cu­tada ata­ba­la­da­ment, amb cons­tants impro­vi­sa­ci­ons. I és que es tracta d'aixe­car com sigui un alt para­pet on poder esqui­var l'allau de lava que anun­cien els cràters dels jut­jats. Una emergència des­es­pe­rada, una ope­ració a vida o mort. El par­tit d'Alex Sal­mond és tota una altra història: una lenta pro­gressió inde­pen­den­tista fins a sobre­pas­sar en 5 escons la majo­ria abso­luta (2011); referèndum pac­tat amb el govern britànic tres anys després (2014); i, encara, a les elec­ci­ons britàniques de 2015, obtenció de 56 escons, del total de 59 escons esco­ce­sos, a West­mins­ter.

CDC, que no ha incor­po­rat la inde­pendència fins al 20-S del 2015, anava avall a les enques­tes, en bene­fici d'ERC, cosa que la duria a pres­si­o­nar amb totes les eines per acon­se­guir anar a collibè d'ERC. Ho acon­se­gui­ria i JxSí obtin­drien un 39,54% que, amb la CUP, faria el 48%. Gua­nya­des les elec­ci­ons i per­dut el pretès ple­bis­cit, CDC i els seus com­panys de viatge, volun­ta­ris o forçats, es dis­po­sa­ven a pro­cla­mar la inde­pendència en 18 mesos. A les elec­ci­ons espa­nyo­les del 20-D, CDC hi ani­ria sola i trau­ria 8 escons, un 15,08% de la repre­sen­tació cata­lana. El con­trast amb el cas escocès és cla­morós. La pressa sem­pre ha estat mala com­pa­nya. Els cràters judi­ci­als llu­ei­xen, de nit, una res­plen­dor de molt mal auguri. Paro­xisme, decla­ració de rup­tura del Par­la­ment, impasse entre JxSí i la CUP. Les enques­tes diuen que unes noves elec­ci­ons serien fatals per a CDC. Artur Mas fa un pas al cos­tat i les evita. Car­les Puig­de­mont és el nou pre­si­dent –tot queda a casa– i corre a con­fir­mar el full de ruta. Bus­quen el mar­ti­ro­logi?

El pro­blema és que hi arros­se­guen el país. El segon procés, el con­ver­gent, està para­si­tant el pri­mer, l'exem­plar movi­ment popu­lar més potent de l'Europa con­tem­porània. L'ins­tru­men­ta­litza i l'empeny cap a on li convé. Aca­barà endu­ent-se'l pre­ci­pici avall? Cata­lu­nya no es pot per­me­tre la greu frus­tració que se'n deri­va­ria. Urgeix un esforç per alli­be­rar, d'aquest jou erràtic, l'ample i plu­ral movi­ment cata­la­nista. Per començar, les esquer­res cata­la­nes hau­rien de par­lar-ne i s'hi hau­rien de com­pro­me­tre con­jun­ta­ment. Tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de plan­tar cara als con­tes de la lle­tera, a les fabu­la­ci­ons que pri­o­rit­zen supo­sats objec­tius naci­o­nals, que són de part, per sobre dels objec­tius soci­als, trac­tant de jus­ti­fi­car, així, un període inde­fi­nit d'hege­mo­nia con­ser­va­dora. Objec­tius naci­o­nals i soci­als són indes­tri­a­bles, perquè només la cohesió social renova el con­sens ciu­tadà que fa la nació. Cal­dria dis­po­sar-se també a fer causa comuna amb tot el cata­la­nisme, en la seva plu­ra­li­tat, per tal de bas­tir una autèntica estratègia naci­o­nal, a par­tir de la rea­li­tat i de la màxima uni­tat pos­si­ble, des­ti­nada a superar l'actual estadi de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya i d'avançar cap a nous objec­tius ambi­ci­o­sos i via­bles.