Miracles

L'altre dia vaig assistir a un enterrament. Era d'una persona jove, d'aquelles persones que encara no tenen edat per morir, si és que n'hi ha alguna, d'edat idònia per morir-se. I a l'impacte de veure el nom d'algú que coneixes, de la teva edat, escrit en el bagul, se n'hi vaig afegir un altre. En aquest sentit, però, va ser un impacte positiu. El rector de la parròquia que oficiava la cerimònia va fugir de convencionalismes i de fórmules preestablertes que malauradament tots hem sentit en algun o altre enterrament. Va parlar d'una manera honesta i sincera, situant-se al costat dels familiars i amics, al marge de l'autoritat i del seu rol en la cerimònia. I ho va fer des del cor i goso dir que va expressar el que tots i cadascun dels assistents podíem pensar davant la mort d'aquella persona jove. És més, va assumir que era normal que en el fet de qüestionar-nos aquella mort ens posséssim el nom de Déu en va a la boca. Va entendre que ens hi enfadéssim, que el qüestionéssim, perquè no hi ha cap explicació ni humana ni divina. Va admetre que li giréssim l'esquena i gairebé –sense dir-ho explícitament– ens va donar permís per fer servir aquell renec que a tots ens ve al cap i que no reproduiré. No cal. Els ho explico perquè trobo que si hi hagués més capellans com aquest que en moments difícils miressin de connectar amb tu, a l'Església li aniria diferent de com li va. Si hi hagués més rectors que en moments tan delicats i sentits, com aquest que els estic exposant fossin capaços de posar-se en la pell del que poden sentir les persones que assisteixen amb el cor encongit a donar l'últim adéu a algú a qui encara no li hauria d'haver arribat l'hora, no haurien de patir perquè no els sortissin les misses. També és veritat que va demanar que un cop passés l'emprenyada, es tornés a confiar en aquest Déu. Això no li ho puc prometre. Ara bé, escoltant veus com la d'aquell rector et fa pensar que potser no ho tenen tot perdut sempre que confiïn en les persones i no en els miracles.