Mort

Amb bon humor (humor negre, si es vol) García Márquez observava que “darrerament, es mor molta gent que no solia morir-se mai”. Efectivament, amb l'edat hom constata que la mort apareix a cada cantonada i es fa definitivament present en la vida. Arriba un moment que hi ha més probabilitats de mantenir converses (interessants) amb els nostres morts que no pas amb els vius de l'entorn. Potser per això abunden els llibres i pel·lícules que intenten explorar aquest procés inevitable. Els seus autors sospiten que poden tenir èxit en la mesura que es tracta d'un tema immortal. Entre les operacions esotèriques o les edulcorades dels llibres d'autoajuda apareixen, de tant en tant, productes que afronten la qüestió des de perspectives tan objectives com saludables. Penso, per exemple, en Per una mort apropiada del Dr. Marc Antoni Broggi, un manual savi des de la bioètica. Però potser el cas que ha resultat més popular últimament ha estat Truman. El film explora la gestió de la pèrdua quan una persona i el seu entorn assumeixen la imminència del fet. El brillant guió de Cesc Gay avança amb dosis de tristesa, de provocació, de valentia, i amb el suggeriment dels impulsos complementaris entre Eros i Tànatos, entre vida i mort. Truman és el nom d'un gos (també fatalment moribund) a través del qual els personatges hi poden projectar –per desplaçament– totes aquelles coses que, com que fan massa mal al cor, no es poden articular amb paraules. El gir final de la pel·lícula fa pensar que serà també el gos Truman el millor garant de la memòria de l'amic. Una pel·lícula que ajuda a festejar amb la mort per mirar de conèixer-la millor. Una cosa semblant és el que fascinava Hemingway dels toreros, mudats com núvies, tan a frec d'una possible mort. La mort, però, com deia el filòsof, ja no és un esdeveniment de la vida, i tampoc no val la pena encaparrar-s'hi. N'hi ha prou, això sí, procurant viure de manera que, si pot ser, fins i tot l'enterramorts ens trobi a faltar (una mica).