Quinze mesos eterns

La coalició Junts pel Sí va guanyar àmpliament les eleccions del 27-S –va més que doblar els resultats del segon partit més votat– amb un compromís electoral ben clar: fer de Catalunya un estat independent en 18 mesos. Aquest termini ha estat motiu de polèmica de bon començament. En general, hi ha un consens ampli a no considerar-lo una data inflexible rígida, sinó un objectiu orientatiu. Si en comptes de 18 mesos són 21 o 16, no passa res. L'important és fer les coses bé i assolir la independència. Tanmateix, el setge de l'Estat a Catalunya augmenta dia rere dia, i no es pot descartar que els 15 mesos que ara ens queden es facin eterns, i ens obliguin a moure fitxa abans del que havíem previst. Pot arribar un punt en què el plat de la balança s'inclini cap a la conveniència de proclamar la independència, fins i tot abans de tenir tota la feina prèvia feta, perquè sigui preferible començar a caminar com un estat sobirà precari que mantenir-nos en una Espanya que cada dia que passa estreny més la corda al coll de Catalunya. L'economia està intervinguda. No podem finançar-nos als mercats, un terç dels municipis catalans estan sotmesos al bullying judicial de l'Estat, cada norma aprovada pel Parlament és immediatament recorreguda i suspesa pel TC, la recentralització de competències avança implacable. Ens apropem al punt d'inflexió. Els 15 mesos se'ns faran eterns.