Llevar-se la vida

Escric aques­tes línies sota l'impacte encara de les estadísti­ques fetes públi­ques aquesta set­mana. Que recordi, mai no m'havien cri­dat l'atenció com sí que ho han fet les d'aquest any en relació amb el tan­ca­ment de l'exer­cici del 2014. Molt pro­ba­ble­ment hagi estat la manera de titu­lar de les agències de premsa el que m'ha fet parar, lle­gir, medi­tar, sos­pi­rar, tenir un record per totes les per­so­nes que s'han tret la vida recent­ment. “El nom­bre de suïcidis (3.910) duplica el de morts per acci­dents de car­re­tera a l'Estat”, i igual­ment, a les comar­ques giro­ni­nes, aquell 2014, informa El Punt Avui, “seguint la tendència dels dar­rers anys, el nom­bre de morts per suïcidi (74) va tor­nar a superar la xifra de defun­ci­ons per acci­dents de trànsit (27)”. Quan he por­tat la dada glo­bal anual citada per a les Espa­nyes a la quo­ti­di­a­ni­tat, al dia a dia, he entès la mag­ni­tud de la tragèdia. Ho he detec­tat perquè el cor m'ha gri­nyo­lat: una mit­jana de deu dones i homes s'han lle­vat la vida cada jor­nada. Deu per­so­nes al dia. Deu espe­rits sen­si­bles. Deu històries dife­rents. O no tant. Cada dia. En 365 dies, 972 dones i 2.938 homes.

Les teles des­ta­quen cada dilluns el nom­bre de morts per acci­dents de cir­cu­lació i fan la com­pa­ra­tiva amb els del cap de set­mana ante­rior. Ens man­te­nen infor­mats dels que va oca­si­o­nar l'ope­ració sor­tida i, evi­dent­ment, dels de la de tor­nada. Les auto­pis­tes ens ame­na­cen amb arcs tri­om­fants amb leds de tots els colors perquè conduïm amb prudència i es pugui rebai­xar la xifra de morts sobre l'asfalt. Fins i tot esta­blei­xen una mena de mar­ca­dor simul­tani que va crei­xent con­forme el Ser­vei Català de Trànsit suma una mort més. I ara resulta, bé, m'assa­bento, que aquesta xifra és menys de la mei­tat dels des­a­pa­re­guts per una decisió per­so­nal. El mateix dia que aques­tes dades de l'INE s'han fet públi­ques a la premsa, els dia­ris locals reco­llien que una per­sona s'havia pre­ci­pi­tat pel pont de Pedra de Girona i poste­ri­or­ment havia per­dut la vida. És el màxim que hem pogut saber. Abso­lu­ta­ment a la inversa del que passa quan dos vehi­cles col·lidei­xen amb resul­tat de mort o un con­duc­tor atro­pe­lla un ciclista, que ho aca­bem sabent tot d'una manera pública, en oca­si­ons, fins i tot, pre­sen­tada la infor­mació com alliçona­dora.

No entro en les cau­ses que ens por­ten a aquest adéu vol­gut, són tan­tes com les per­so­nes que pre­nen aquesta dar­rera decisió. Amb una cerca sen­zi­lla a inter­net tro­ba­reu res­pos­tes científiques i soci­als. Vol­dria aca­bar com he començat, amb un últim sos­pir per totes elles.