Ciutadana peixatera

A una pregunta en una entrevista a la revista Tiempo, l'il·lustre ciutadà Félix de Azúa ha respost, en referència a l'alcaldessa Colau, que és “una mujer que debería estar sirviendo en un puesto de pescado”. I pel context s'interpreta que ho diu amb sentit pejoratiu, perquè també diu que Colau no té ni idea sobre com es porta una ciutat ni li importa, i que la ciutat tingui una alcaldessa com ella fa riure.

Azúa, per fer fa una valoració desfavorable d'una dona, la situa en la categoria de “peixatera”. Imagino que aquest recurs li ve, a Azúa, dels anys viscuts a Barcelona (la ciutat on va néixer i on va fer la primera socialització), en les dècades centrals del segle XX, quan era freqüent la dita popular “cridar com una peixatera”. En els grans mercats municipals, sobretot en el del barri de Sant Antoni, que era el més ben assortit en matèria de peix fresc, era habitual que les peixateres anunciessin en veu alta el gènere que tenien al taulell: sardina, lluç, rap, llobarro… Rere el taulell habitualment hi havia dones, perquè els homes, els peixaters, solien encarregar-se de proveir el peix, amb desplaçaments en horaris difícils al mercat central o a la subhasta, i també de la gestió de les càmeres fredes. I la funció de les peixateres, a banda de despatxar, també era captar l'atenció dels hipotètics compradors, una gentada que voltava pels passadissos del mercat observant atentament abans de decidir-se.

El de peixatera era un ofici (netejar, tallar, fer el pes…) que exigia una gran professionalitat. La febre dels congelats i els acadèmics de la llengua espanyola, segons sembla, ens aboquen a un futur més infortunat.