Ciutadana peixatera

A una pre­gunta en una entre­vista a la revista Tiempo, l'il·lus­tre ciu­tadà Félix de Azúa ha res­post, en referència a l'alcal­dessa Colau, que és “una mujer que debería estar sir­vi­endo en un puesto de pes­cado”. I pel con­text s'inter­preta que ho diu amb sen­tit pejo­ra­tiu, perquè també diu que Colau no té ni idea sobre com es porta una ciu­tat ni li importa, i que la ciu­tat tin­gui una alcal­dessa com ella fa riure.

Azúa, per fer fa una valo­ració des­fa­vo­ra­ble d'una dona, la situa en la cate­go­ria de “pei­xa­tera”. Ima­gino que aquest recurs li ve, a Azúa, dels anys vis­cuts a Bar­ce­lona (la ciu­tat on va néixer i on va fer la pri­mera soci­a­lit­zació), en les dècades cen­trals del segle XX, quan era freqüent la dita popu­lar “cri­dar com una pei­xa­tera”. En els grans mer­cats muni­ci­pals, sobre­tot en el del barri de Sant Antoni, que era el més ben assor­tit en matèria de peix fresc, era habi­tual que les pei­xa­te­res anun­ci­es­sin en veu alta el gènere que tenien al tau­lell: sar­dina, lluç, rap, llo­barro… Rere el tau­lell habi­tu­al­ment hi havia dones, perquè els homes, els pei­xa­ters, solien encar­re­gar-se de pro­veir el peix, amb des­plaçaments en hora­ris difícils al mer­cat cen­tral o a la sub­hasta, i també de la gestió de les càmeres fre­des. I la funció de les pei­xa­te­res, a banda de des­pat­xar, també era cap­tar l'atenció dels hipotètics com­pra­dors, una gen­tada que vol­tava pels pas­sa­dis­sos del mer­cat obser­vant aten­ta­ment abans de deci­dir-se.

El de pei­xa­tera era un ofici (nete­jar, tallar, fer el pes…) que exi­gia una gran pro­fes­si­o­na­li­tat. La febre dels con­ge­lats i els acadèmics de la llen­gua espa­nyola, segons sem­bla, ens abo­quen a un futur més infor­tu­nat.