Vida mística

No em feu expli­car per què, però diu­menge vaig sen­tir els nous diri­gents d'ICV en els dis­cur­sos en què han aga­fat el relleu de Joan Her­rera i Dolors Camats. També havia sen­tit part dels par­la­ments d'aquests dos dis­sabte en els espais de notícies. Com que no els tinc una sim­pa­tia espe­cial ni gaire afi­ni­tat ideològica, només els diria que con­tinuïn així, que seguei­xin el mateix camí. I em sem­bla que així serà, pel que vaig sen­tir. Si con­ti­nuen així, pel mateix camí, ICV arri­barà al destí final del seu camí cap a enlloc. Això és el que han estat fent en els últims temps, en què a Cata­lu­nya han pas­sat coses relle­vants que ells han igno­rat o, més ben dit, s'hi han posat d'esquena. I en el seu camí de supe­ri­o­ri­tat moral, no han fet res més que haver-se auto­dis­solt dins de movi­ments en els quals s'ha camu­flat el seu nom com a par­tit. Con­fluències, en diuen. El dia de les elec­ci­ons muni­ci­pals ens van expli­car que havien gua­nyat les elec­ci­ons, i resulta que van recu­lar a tot Cata­lu­nya, i a Bar­ce­lona ja no tenen nom, sinó que són un apèndix d'Ada Colau.

És clar que així és com ho veig jo. Però ells no, ells estan encan­tats d'haver-se cone­gut. Bé, de fet, això passa en tots els par­tits. Però cap com ells per esce­ni­fi­car aquest tele­tub­bisme. Aquest bon rot­llo es tra­du­eix també en els dis­cur­sos d'auto­sa­tis­facció dels diri­gents. Dels sor­tints i els entrants. Entrem-hi una mica. Her­rera, per exem­ple, va par­lar del “fracàs del
27-S”. No es refe­ria a ells, no. Per a ell i els seus, els fra­cas­sats són els inde­pen­den­tis­tes, que tan sols van superar la majo­ria abso­luta de dipu­tats al Par­la­ment. Això per a ICV és un fracàs.

“Si ICV no existís, cal­dria inven­tar-la”, va dir Camats. És una manera de veure-ho. L'altra manera és creure que l'invent d'ICV només exis­teix en la seva rea­li­tat. Ja no té nom en les con­te­ses elec­to­rals i els que l'han diri­git els últims anys l'han por­tat a aquesta situ­ació. Si real­ment fos un par­tit tan impor­tant i neces­sari, pot­ser hau­ria lide­rat la con­fluència (ara ho he dit jo, no ells) de for­ma­ci­ons d'esquer­res amb el seu propi nom. No, ha estat al revés. L'invent s'ha dis­solt per obra i gràcia dels seus diri­gents.

I ara vénen els nous. David Cid, un dels nous coor­di­na­dors, va dir ahir: “Tenim una opor­tu­ni­tat històrica: volem pas­sar de con­di­ci­o­nar governs a lide­rar governs.” Ara no recordo si va expli­car com es fa això. Però segui­rem aten­ta­ment la sigla ICV per com­pro­var-ho. I la també coor­di­na­dora Marta Ribas, que déu n'hi do com cri­dava, va afir­mar: “Fal­ten 15 mesos per gua­nyar les elec­ci­ons a Cata­lu­nya i der­ro­tar l'hege­mo­nia de la dreta.” Sort que Lluís Rabell, de CSQP, va dir que “ICV ha comès errors, perquè només des de la vida mística no es comet cap error”. La vida mística, ara ho entenc tot.