Tribuna
La galàxia Bergoglio
del papa Francesc té un contingut intensament social, però s'articula des d'una espiritualitat que té com
a epicentre l'altre
i no un mateix
El pontificat de Francesc ha superat ja els tres primers anys. No em proposo fer valoracions. En les darreres setmanes s'han escrit rius de tinta en la premsa internacional sobre el seu lideratge espiritual global, sobre els seus èxits geopolítics i les seves propostes de reforma de l'Església romana. Entre crítiques i elogis, del que no hi ha dubte és que és un papa que no deixa indiferent ningú, ni creients ni descreguts.
Si hom presta atenció als seus discursos, a l'esperit i a la lletra de les seves múltiples intervencions arreu del món, és possible desxifrar un núvol de categories que reiteradament apareixen, perquè constitueixen la seva galàxia mental. Més enllà dels focus, dels gestos de proximitat que li han donat tantíssima popularitat, hi ha un pensament que s'obre camí d'una manera planera i intel·ligible per a tothom.
Els entorns canvien i també els seus destinataris, però hi ha unes idees eix que el papa Francesc reitera de manera insistent. No són tesis noves. Ja estaven presents en el seu magisteri com a pastor de l'Església a la ciutat de Buenos Aires, quan era arquebisbe de la capital de l'Argentina, la qual cosa posa en relleu una continuïtat en l'ordre del pensament que solament es pot verificar si es comparen els seus textos d'aleshores amb les seves intervencions des de la seu de Pere.
La crítica a la globalització de la indiferència és una constant en el seu pensament. El papa Francesc desenvolupa una particular croada contra la indiferència, perquè la indiferència condueix a la passivitat i a la paràlisi. En múltiples discursos exhorta els ciutadans a vèncer-la, a estar atents al sofriment del món, a comprometre's activament per sanar les ferides d'una economia que, textualment, mata.
La necessitat de sortir d'un mateix per anar a les perifèries del món i de l'existència és una altra idea eix del seu pensament. En la seva exhortació, Evangelii Gaudium, subratlla la necessitat que té l'Església de sortir fora d'ella mateixa, d'anar als àmbits de risc, de trencar les endogàmies per ser llum i sal en les àrees del món on hi ha especialment sofriment, nit i foscor.
Dins d'aquesta galàxia de conceptes també fa un paper important la virtut de la misericòrdia. Inspirat en l'obra de Walter Kasper, Jorge Mario Bergoglio destaca la necessitat d'integrar en el propi cor la misèria de l'altre, de transcendir la solidaritat espasmòdica i emotiva que s'activa a partir d'imatges televisives i reivindica un món amb cor. Enfront dels grups vulnerables, exigeix una misericòrdia intel·ligent que trenqui el blindatge emocional i la barrera entre els nostres i els altres. Un missatge, aquest, summament necessari en l'Europa actual, hermèticament tancada en els seus interessos.
Un dels cavalls de batalla de Jorge Mario Bergoglio és el que anomena la mundanitat espiritual, expressió que manlleva del teòleg Henri de Lubac. Segons ell, la mundanitat espiritual consisteix a servir-se d'un càrrec per lluir i créixer personalment, però no per servir la institució. Critica amb vehemència les lluites de poder dins de la institució i, a la vegada, assenyala la necessitat de liderar des del servei i la cura de les persones, amb actitud d'escolta i d'humilitat. El seu conegut discurs sobre les malalties de la cúria romana ha estat el pal de paller de programes de lideratge per executius en universitats americanes.
El missatge del Papa Francesc té un contingut intensament social, però s'articula des d'una espiritualitat que té com a epicentre l'altre i no un mateix. Critica l'espiritualitat narcisista i autoreferencial que té com a objectiu el benestar emocional i mental, però que no té com a missió obrir-se a l'altre per transformar el mal que hi ha en el món.
La custòdia de la terra i la cura de tots els éssers de la creació és una altra idea clau del seu pontificat que ha quedat bellament expressat en la seva darrera encíclica, Laudato si. En la seva proposta ecoètica, Jorge Mario Bergoglio integra l'atenció als grups humans més vulnerables com a part del tot i vindica una nova forma de producció i de consum, una economia atenta a la dignitat de la persona humana i desenvolupa, amb claredat, una crítica al neoliberalisme globalitzat per les contradiccions i els desajustos que causa en el món.