L'home de ‘Canigó'

El 1933, a San Francisco es construïa el Golden Gate, Hitler arribava al poder a Alemanya i F.D. Roosevelt als Estats Units, M. Gandhi feia vaga de fam per la independència de l'Índia i aquí les dones votaven per primer cop. Moria Macià, i Companys esdevenia president de Catalunya. La poesia perdia Konstantinos Kavafis i Jaume Bofill i Mates. I a Figueres, llavors amb quinze mil habitants, naixia Xavier Dalfó i Hors. Fins als 21 anys treballà en el negoci familiar, venent roba en una botiga del carrer de Girona. Fou llavors que, amb altres amics, es posà al davant d'una aventura periodística: Canigó, una publicació mensual “literaria, cultural y deportiva”, que emprava com a nom de capçalera un dels referents de l'imaginari nacional, situat a Catalunya Nord. A poc a poc, la llengua i la cultura catalana van passar de ser una referència constant a esdevenir la llengua de la revista, en la qual Dalfó va aconseguir col·laboracions de P. Calders, J. Pla, F. Candel, S. Dalí i C. Fages de Climent, entre altres noms destacats. El 1968 va casar-se amb la professora de filosofia de l'institut figuerenc, l'alcoiana Isabel-Clara Simó.

Tres anys després, Canigó es convertí en setmanari d'informació general i, el 1973, tota la família es traslladà a Barcelona. Començava una etapa nova, amb X. Dalfó com a editor i la muller com a directora. L'abril de 1975, Franco encara viu, la revista es modernitzà i féu el salt al color a la coberta i canvià de mida. La informació política hi adquirí gran rellevància i aquella portada “Els homes de la Catalunya real”, amb una foto que aplegava els líders dels partits clandestins, era tot un gest de desafiament al règim. Poc després, el número corresponent al 31 de maig era un monogràfic anunciat a la coberta amb aquest títol: “Camp de Tarragona, on vas?”, els coordinadors del qual eren Teresa Comas i J.L. Carod-Rovira. A partir d'aquell moment, els meus articles hi van sovintejar i, quan aquests podien tenir un cert risc, els signava com a Cebrià Tarragó. Em recordo amb nostàlgia duent els articles personalment en mà, al carrer Urgell, 125, la mítica redacció de la revista i també domicili familiar dels Dalfó-Simó. L'efervescència del moment, sobretot en la reivindicació dels Països Catalans com a marc nacional, comportà que la publicació passés a subtitular-se “Setmanari independent dels Països Catalans”, i això d'ajuntar independent i Països Catalans ens engrescava i, alhora, ens omplia d'emoció pel país lliure que somiàvem. Llavors, Canigó ja s'havia convertit en el referent periodístic de l'esquerra independentista. Els breus d'informació política nacional anaven a la secció “De Salses a Guardamar”, mentre eren de lectura obligada els articles del col·lectiu Trencavel, rere el qual hi havia alguns dels noms més inquiets del periodisme i la literatura del moment. Eren especialment celebrades les reflexions a l'entorn de la cultura nacional, la llengua, la literatura, etc., sempre des d'una perspectiva del que aleshores s'anomenava “socialisme d'alliberament nacional”. El somni durà fins al 1983, quan aquella aventura ja no pogué sostenir-se econòmicament per més temps. Però res del que he descrit no hauria estat possible sense Xavier Dalfó. Tot i que la revista sencera va ser digitalitzada per la Universitat d'Alacant i és de consulta lliure a internet, he preferit fullejar, directament, la col·lecció que en conservo a casa, de l'etapa 1975-1983. Una ullada apressada a les portades resumeix molt bé el nivell de gosadia, visió nacional i coratge democràtic que caracteritzà la revista. Tinc algun exemplar de l'època figuerenca, però, lògicament, el franquisme campant no permetia gaires alegries, tot i que la publicació anava sempre més enllà dels convencionalismes.

No el vaig conèixer de jove, però llavors X. Dalfó ja devia ser alt i ben plantat. En les darreres dècades era propietari d'una calba noble i una barba serrada, sempre discretament a la vora d'I.C. Simó a qui, encara ara, alguns recordem amb simpatia com “la canigona”. Parlava un empordanès tan autèntic que semblava que no hagués abandonat mai el terme municipal de Figueres. Vaig tenir la sort de fer amb tots dos alguns viatges (Nova York, Londres, Egipte, Istanbul) i recordo, especialment, un vespre al cafè d'Alexandria on Kavafis escrivia els seus poemes, llegint-los el grup en veu alta i en català, davant la sorpresa dels cambrers. Kavafis va morir l'any que va néixer Dalfó, que ens acaba de deixar aquest 10 d'abril. Ell ja hi era, quan d'altres no hi eren, i estava al peu del canó quan una revista era un canó per a nosaltres. Sempre he tingut un afecte intens per gent així. Com Xavier Dalfó.