Premis i editors

Sant Jordi, a més d'una magnífica diada, és també un magma de tòpics recurrents. Enguany s'han tornat a complir amb escreix. Res com sortir a la tele i adobar-ho amb un escàndol afegit, ja sigui per les coses de l'idioma que deia La Trinca o per incendis constitucionals, per enfilar-te en les vendes. Els compradors de llibres amb rosa, gens avesats a la crítica literària, s'apunten sempre amb fal·lera a allò que més sona. Però les prèvies del Sant Jordi 2016 han portat una polèmica, si no nova, sí que renovada. L'expansió del grup Planeta ha fet que tots els grans premis en llengua catalana visquin sota el mateix paraigua i que s'hagin allunyat progressivament de la seva essència, allò de la qualitat literària –aquí també caldria obrir un debat, però seria una altra guerra–. Ja se sap que el rendiment immediat i l'excel·lència quasi mai mariden bé. Això ha fet que premis com el Ramon Llull, màxim exponent de la literatura catalana, hagin anat a parar a mans de gent com Núria Amat, una activa integrant del Foro Babel, i que el Sant Jordi d'Òmnium Cultural hagi entrat en una trajectòria més aviat erràtica.

Les veus més radicals apunten que un grup en què el català s'ha convertit en un element residual, o com a mínim força lateral, no pot tenir el monopoli absolut dels guardons que, en teoria, haurien de premiar, representar i potenciar el bo i millor de les lletres catalanes. I ara que s'acosten èpoques de renovació de contractes, potser valdria la pena estudiar opcions més innovadores i més de país. No fa pas gaire, l'edició del llibre de La Marató de TV3 va passar d'una de les editorials del grup Planeta al col·lectiu d'editors Llegir en Català. Potser no seria una mala cosa que Òmnium medités de manera seriosa una solució en aquesta línia i que l'edició del premi Sant Jordi anés a parar o bé a mans de la gent de Llegir en Català, que ha demostrat un rigor, una professionalitat i un entusiasme fora de qualsevol dubte, o anar encara més enllà i optar per una fórmula més diguem-ne institucional, i que qui edités el premi fos l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, un col·lectiu que ha viscut molts anys sense ser el veritable portaveu vàlid i sòlid del sector i que, tot i els bons vents de canvi que hi bufen d'uns anys cap aquí, no acaba de trobar una via real de treball i un element que els doni visibilitat i possibilitats de projecció social. En un cas i en l'altre, editar el Sant Jordi fora del sopluig d'una única editorial seria una opció interessant, innovadora i amb dinamisme que permetria eliminar els moviments comercials massa obvis i poc o gens afortunats i anar recuperant de mica en mica l'essència del premi literari que hauria de marcar el veritable pols de la literatura catalana i que hauria de lluitar per aconseguir un equilibri estable entre qualitat i vendes.