Premis i editors

Sant Jordi, a més d'una magnífica diada, és també un magma de tòpics recur­rents. Enguany s'han tor­nat a com­plir amb escreix. Res com sor­tir a la tele i ado­bar-ho amb un escàndol afe­git, ja sigui per les coses de l'idi­oma que deia La Trinca o per incen­dis cons­ti­tu­ci­o­nals, per enfi­lar-te en les ven­des. Els com­pra­dors de lli­bres amb rosa, gens ave­sats a la crítica literària, s'apun­ten sem­pre amb fal·lera a allò que més sona. Però les prèvies del Sant Jordi 2016 han por­tat una polèmica, si no nova, sí que reno­vada. L'expansió del grup Pla­neta ha fet que tots els grans pre­mis en llen­gua cata­lana vis­quin sota el mateix parai­gua i que s'hagin allu­nyat pro­gres­si­va­ment de la seva essència, allò de la qua­li­tat literària –aquí també cal­dria obrir un debat, però seria una altra guerra–. Ja se sap que el ren­di­ment imme­diat i l'excel·lència quasi mai mari­den bé. Això ha fet que pre­mis com el Ramon Llull, màxim expo­nent de la lite­ra­tura cata­lana, hagin anat a parar a mans de gent com Núria Amat, una activa inte­grant del Foro Babel, i que el Sant Jordi d'Òmnium Cul­tu­ral hagi entrat en una tra­jectòria més aviat erràtica.

Les veus més radi­cals apun­ten que un grup en què el català s'ha con­ver­tit en un ele­ment resi­dual, o com a mínim força late­ral, no pot tenir el mono­poli abso­lut dels guar­dons que, en teo­ria, hau­rien de pre­miar, repre­sen­tar i poten­ciar el bo i millor de les lle­tres cata­la­nes. I ara que s'acos­ten èpoques de reno­vació de con­trac­tes, pot­ser val­dria la pena estu­diar opci­ons més inno­va­do­res i més de país. No fa pas gaire, l'edició del lli­bre de La Marató de TV3 va pas­sar d'una de les edi­to­ri­als del grup Pla­neta al col·lec­tiu d'edi­tors Lle­gir en Català. Pot­ser no seria una mala cosa que Òmnium medités de manera seri­osa una solució en aquesta línia i que l'edició del premi Sant Jordi anés a parar o bé a mans de la gent de Lle­gir en Català, que ha demos­trat un rigor, una pro­fes­si­o­na­li­tat i un entu­si­asme fora de qual­se­vol dubte, o anar encara més enllà i optar per una fórmula més diguem-ne ins­ti­tu­ci­o­nal, i que qui edités el premi fos l'Asso­ci­ació d'Edi­tors en Llen­gua Cata­lana, un col·lec­tiu que ha vis­cut molts anys sense ser el veri­ta­ble por­ta­veu vàlid i sòlid del sec­tor i que, tot i els bons vents de canvi que hi bufen d'uns anys cap aquí, no acaba de tro­bar una via real de tre­ball i un ele­ment que els doni visi­bi­li­tat i pos­si­bi­li­tats de pro­jecció social. En un cas i en l'altre, edi­tar el Sant Jordi fora del sopluig d'una única edi­to­rial seria una opció interes­sant, inno­va­dora i amb dina­misme que per­me­tria eli­mi­nar els movi­ments comer­ci­als massa obvis i poc o gens afor­tu­nats i anar recu­pe­rant de mica en mica l'essència del premi lite­rari que hau­ria de mar­car el veri­ta­ble pols de la lite­ra­tura cata­lana i que hau­ria de llui­tar per acon­se­guir un equi­li­bri esta­ble entre qua­li­tat i ven­des.