Fora calçotets

No compliré amb les expectatives de la secció. És un avís. No sóc traïdor. Estic en ple procés de prendre una decisió d'aquelles que marquen un abans i un després. Ja ho veureu i m'ho sabreu dir.

Continuo emprant calçotets o no? Aquesta és la qüestió. Tota una vida duent-ne i la realitat s'imposa. El detonant de tal disquisició ha estat el tiquet de compra, tipus llençol, que et facilita la botiga Bonet Estocs de Girona quan passes per caixa. Tot el que has adquirit es detalla article a article, com no podria ser d'altra manera, però en aquesta botiga el preu de venda al públic per unitat, l'import del descompte, el preu net i l'import final vénen detallats en euros i en pessetes alhora. Sí, en les antigues pessetes, també! I a la suma total, ben gros, es pot llegir, en aquest ordre, la quantitat de pessetes que t'hauries gastat si fossin encara de curs legal aquestes peces i el total en euros actuals.

Anys de lluita personal per treballar el meu cervell, per ensinistrar-lo fent cas de la meva família, que em recordava constantment que no fes matemàtica recreativa multiplicant cada euro per 166,386 pessetes per saber què és el que realment em gastava, o per fer-me la idea del valor de les coses després d'aquell 1 de gener de 2002. Que no m'anava bé per a la salut, ni per a la butxaca. I és en aquest punt concret, absolutament quotidià, amb el tiquet de Bonet Estocs a la mà, quan he pres consciència que el preu dels calçotets està pels núvols, en pessetes parlant, evidentment (en euros no seria gran cosa). Em cauen a terra... els calçotets!

M'ha agafat la fal·lera i amb la calculadora del mòbil he començat, com un possés, a operar: 41.596,50 pessetes és el preu mensual d'una habitació rellogada de 250 euros; 200 pessetes és el que em costa un tallat a la cafeteria del meu barri; 415,96, el diari dels diumenges... Prou!, que pararé boig. Faig la darrera operació que em tinc prohibida per prescripció facultativa, trenco l'ordre, i calculo en pessetes d'una tacada la darrera nòmina, la pensió dels meus veïns jubilats, la prestació de l'atur d'un amic, l'ajuda d'una beca menjador d'una amiga... Corro cap a la farmàcia perquè m'ajudin a superar-ho químicament i ensopego l'apotecari eixugant-se les llàgrimes amb uns calçotets encara per estrenar, amb l'etiqueta d'acabats d'adquirir, el tiquet de can Bonet i la màquina de sumar que treu fum. No pregunto res. Ensumo que ha convertit a pessetes el deute de la Generalitat als farmacèutics i s'ha col·lapsat. Res greu. Li recomano, com a amic de fatigues, que no torni a intentar-ho encara que dubti si sobra una xifra o no en el còmput final: no ve de mil milions amunt o avall, és xavalla en euros.

A canvi del consell em copio l'ús dels calçotets i reciclo els mocadors.