Fora calçotets

No com­pliré amb les expec­ta­ti­ves de la secció. És un avís. No sóc traïdor. Estic en ple procés de pren­dre una decisió d'aque­lles que mar­quen un abans i un després. Ja ho veu­reu i m'ho sabreu dir.

Con­ti­nuo emprant calçotets o no? Aquesta és la qüestió. Tota una vida duent-ne i la rea­li­tat s'imposa. El deto­nant de tal dis­qui­sició ha estat el tiquet de com­pra, tipus llençol, que et faci­lita la botiga Bonet Estocs de Girona quan pas­ses per caixa. Tot el que has adqui­rit es deta­lla arti­cle a arti­cle, com no podria ser d'altra manera, però en aquesta botiga el preu de venda al públic per uni­tat, l'import del des­compte, el preu net i l'import final vénen deta­llats en euros i en pes­se­tes alhora. Sí, en les anti­gues pes­se­tes, també! I a la suma total, ben gros, es pot lle­gir, en aquest ordre, la quan­ti­tat de pes­se­tes que t'hau­ries gas­tat si fos­sin encara de curs legal aques­tes peces i el total en euros actu­als.

Anys de lluita per­so­nal per tre­ba­llar el meu cer­vell, per ensi­nis­trar-lo fent cas de la meva família, que em recor­dava cons­tant­ment que no fes matemàtica recre­a­tiva mul­ti­pli­cant cada euro per 166,386 pes­se­tes per saber què és el que real­ment em gas­tava, o per fer-me la idea del valor de les coses després d'aquell 1 de gener de 2002. Que no m'anava bé per a la salut, ni per a la but­xaca. I és en aquest punt con­cret, abso­lu­ta­ment quo­tidià, amb el tiquet de Bonet Estocs a la mà, quan he pres consciència que el preu dels calçotets està pels núvols, en pes­se­tes par­lant, evi­dent­ment (en euros no seria gran cosa). Em cauen a terra... els calçotets!

M'ha aga­fat la fal·lera i amb la cal­cu­la­dora del mòbil he començat, com un possés, a ope­rar: 41.596,50 pes­se­tes és el preu men­sual d'una habi­tació rello­gada de 250 euros; 200 pes­se­tes és el que em costa un tallat a la cafe­te­ria del meu barri; 415,96, el diari dels diu­men­ges... Prou!, que pararé boig. Faig la dar­rera ope­ració que em tinc pro­hi­bida per pres­cripció facul­ta­tiva, trenco l'ordre, i cal­culo en pes­se­tes d'una tacada la dar­rera nòmina, la pensió dels meus veïns jubi­lats, la pres­tació de l'atur d'un amic, l'ajuda d'una beca men­ja­dor d'una amiga... Corro cap a la farmàcia perquè m'aju­din a superar-ho química­ment i enso­pego l'apo­te­cari eixu­gant-se les llàgri­mes amb uns calçotets encara per estre­nar, amb l'eti­queta d'aca­bats d'adqui­rir, el tiquet de can Bonet i la màquina de sumar que treu fum. No pre­gunto res. Ensumo que ha con­ver­tit a pes­se­tes el deute de la Gene­ra­li­tat als far­macèutics i s'ha col·lap­sat. Res greu. Li reco­mano, com a amic de fati­gues, que no torni a inten­tar-ho encara que dubti si sobra una xifra o no en el còmput final: no ve de mil mili­ons amunt o avall, és xava­lla en euros.

A canvi del con­sell em copio l'ús dels calçotets i reci­clo els moca­dors.