El picapedrer solitari

Ens coneixíem des de feia temps, gràcies als bons ofi­cis del nos­tre comú amic pin­tor Lluís Roura, però va ser a Per­pinyà, exac­ta­ment el diven­dres 7 de desem­bre del 2007, quan vaig poder cons­ta­tar i mesu­rar tota la força de les seves cançons, lle­tra i música. Era al Tea­tre Muni­ci­pal de la capi­tal ros­se­llo­nesa, on l'Albert Bueno feia un reci­tal de cançó cata­lana, cele­brant els vint anys d'ençà la seva pri­mera cançó.

Quan en el con­cert inter­pretà el seu tema estre­lla El pas­tor de Sautó, acom­pa­nyat per mem­bres de les cobles ros­se­llo­ne­ses Tres Vents i La Mil·lenària, l'emoció pujà fort. Un altre tema fou inter­pre­tat amb acom­pa­nya­ment de tarota, tiple, tim­bal, fla­biol i sac de gemecs, una altra joia ines­pe­rada. I cap al final del con­cert arri­ba­ven els amics pia­nis­tes Jean Mora i Jean-Noël Nomico, que van arro­do­nir les delícies del públic i l'emoció arribà al màxim.

Ens hem anat veient, amb l'Albert; i cada vegada que ens tro­bem, li dic que és un pica­pe­drer perquè és ben cert: es tracta d'un home fidel a la terra i a la seva gent, que canta en català des de fa anys mal­grat tots els pro­ble­mes, i que sent pro­fun­da­ment allò que pre­dica –per dir-ho així– en les seves cançons. Amb la carta d'iden­ti­tat fran­cesa, va anar a votar a la Casa de la Gene­ra­li­tat de Per­pinyà el 9 de novem­bre del 2014.

No puc dei­xar d'esmen­tar una tro­bada memo­ra­ble d'hivern a Sautó, poble de la Cata­lu­nya Nord, al Con­flent, on l'Albert hi té una petita casa. Hi vam dinar i hi vam pas­sar tota la tarda i part de la nit. Quan fos­que­java i l'Albert con­ti­nu­ava can­tant, van arri­bar a taula unes ampo­lles de Lau­rent Per­rier, domini Tour-sur-Marne. Serví el xam­pany amb gran mes­tratge un amic hote­ler que també era a la festa, i em vaig fixar que, al moment de caure el xam­pany dins el cris­tall de la flûte, tenia la pal·lidesa del sol mati­nal de l'hivern i les peti­tes, deli­ca­des bom­bo­lles, tal com diu que han de fer, puja­ven des del fons de la copa cap a la superfície a la velo­ci­tat de l'Assumpció de la Mare de Déu en la pin­tura clàssica.

I vet aquí que ara fa ben poc, com deia, l'Albert Bueno ha arri­bat a les cent cançons, enfei­nat a publi­car un lli­bre acom­pa­nyat d'uns cedés on hi hagi les seves últi­mes cançons i, sobre­tot, la que fa cent. Des d'aquell llunyà 1986 quan gravà un disc de dos títols, pas­sant per la cas­set de dotze cançons el 1991 fins arri­bar a l'actu­a­li­tat, la seva feina i la seva qua­li­tat ha anat in cres­cendo. I faig ser­vir expres­sa­ment aquesta for­mu­lació musi­cal, per musi­cal i per des­crip­tiva d'una rea­li­tat ben com­pro­va­ble.