Com un pèndol

Fa poc, en un congrés de psiquiatria, el doctor Jaume Russell, president de la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, advertia de l'existència d'una macabra oferta a internet. Persones infectades amb el virus del VIH s'ofereixen per tenir relacions sexuals –sense engany i, evidentment, sense preservatiu– amb tot aquell que vulgui experimentar la sensació vertiginosa d'exposar-se a la malaltia. Els mateixos dies, la cadena SER informava de les anomenades “ruletes sexuals”. Es tracta de trobades en què un dels participants és una persona infectada, la identitat de la qual desconeixen tots els altres que entren en el joc. El sexe es practica amb qui sigui, sense prevencions, sense preguntes i sense saber, al final, si aquell amb qui has tingut relacions tenia la sida o no. “Amb l'objectiu de fer més estimulant l'experiència”, diuen els especialistes de l'hospital Clínic, que aprofiten aquesta moda (soterrada, però moda a la fi) per avisar que “s'ha perdut el respecte” a la malaltia.

La capacitat humana de temptar el destí, d'anar fins als límits, de tastar la possibilitat del pànic, és enorme. Sense justificació. Pel sol fet de fer-ho. Després d'un primer estadi en què la sida va ser percebuda com una plaga bíblica (fins i tot com un càstig, no ho oblidem: alguns hi van veure, encara hi volen veure, una maledicció moral), després de la desolació inicial, de l'assumpció social i de la lenta conversió en una malaltia controlada i crònica, ara vivim en un període no solament de relaxació, sinó de frivolitat.

Potser són les dues cares d'una mateixa moneda. Per un costat, extremem les mesures profilàctiques i exalcem la vida sana, arraconem la mort i ens encastellem contra la catàstrofe que no pensem que hagi de succeir. Per un altre, ens aboquem a una mena de destrucció consentida que valora per damunt de tot la immediatesa del plaer actual, justament com a antídot contra tanta previsió. Vivim entre la protecció total i el risc absolut. Oscil·lem, com un pèndol, entre aquests dos pols.