Dinàmiques

Les CUP tenen una dinàmica pròpia, molt allu­nyada de la lògica dels par­tits més o menys clàssics. Això com­plica qual­se­vol decisió, més si al con­junt con­vi­uen dues sen­si­bi­li­tats força dife­rents i, per com­ple­men­tar-ho, un munt de mati­sa­ci­ons gens gratuïtes. És una gra­dació de sen­ti­ments, segu­ra­ment tots ben legítims i argu­men­tats. Ales­ho­res, les grans deci­si­ons es com­pli­quen i deci­dir si és gata o gat esdevé un via­cru­cis. Par­lant en plata, Poble Lliure i Enda­vant no són la mateixa cosa i com­par­tei­xen el mateix casal per una raó estratègica, que ara s'està con­ver­tint en la menys estratègica de les raons. I al seu entorn es mou la inde­fi­nida pro­posta anti­ca­pi­ta­lista, que genera com­por­ta­ments ben diver­sos. A part d'això, no hi ha veri­tats abso­lu­tes i la natu­ra­lesa de l'escorpí és irre­fre­na­ble.

En una situ­ació can­vi­ant, amb un debat entre vella i nova política, s'expli­cita clara­ment qui­nes són les polítiques no reci­cla­bles, però, a la vegada, no s'aca­ben de defi­nir les alter­na­ti­ves que avan­cin cap a altres for­mes de gestió. Molts cupai­res han demos­trat ser uns excel·lents ges­tors muni­ci­pa­lis­tes, però sem­blen per­dre's en ter­ri­to­ris més amplis, quan cauen al parany del “quan pit­jor, millor”. Gene­ro­sos com són, fins arris­quen el propi patri­moni polític en una bata­lla incom­presa i incom­pren­si­ble.

És la dinàmica cupaire o és l'esce­ni­fi­cació de la impotència? Pot­ser només és la natu­ra­lesa de l'escorpí que, quan es des­con­trola, és capaç de picar de mort la gra­nota tot i ensor­rar-se tots dos o, el que és el mateix, enter­rar el propi procés.