La força de la CUP

No crec que l'agressivitat desfermada contra la CUP arran de la seva esmena a la totalitat als pressupostos del govern ajudi gaire a la bona entesa. Tenint en compte que Junts pel Sí no trobarà cap altre aliat al Parlament de Catalunya per avançar cap a la independència –per més que CSQP parli sempre d'un hipotètic referèndum que és una paraula buida–, la bona entesa entre tots plegats és imprescindible i optar per l'estratègia de canya al mico només pot servir per covar ressentiment. Els discursos exaltats de Francesc Homs i Artur Mas únicament aprofundeixen en una escletxa que el més intel·ligent seria intentar salvar. Dit això, des de la CUP també s'ha de ser conscient que la seva posició de força no només és fruit de la desena de diputats obtinguts en les darreres eleccions. Si fos per una qüestió estrictament numèrica, abans tindria capacitat d'influència qualsevol altra de les formacions, atès que els cupaires són els que tenen una representació més minsa a la cambra. La força de la CUP neix precisament de la manca de voluntat del govern de pactar amb qualsevol formació que l'obligui a abandonar el compromís independentista, abandonant així la possibilitat d'establir una geometria variable. Paradoxalment, la CUP, que sovint acusa el govern de feblesa en el compromís, només extreu la força de la fortalesa de la paraula donada pel govern de seguir endavant amb la causa independentista. També del bloqueig d'una oposició que, malgrat haver negat el caràcter plebiscitari de les eleccions, actua com un sol bloc per dir sempre que no. Si durant aquesta legislatura la CUP perd la seva capacitat d'influència, els independentistes ens haurem de preocupar. Per tant, que Gabriel talli el bacallà és un bon senyal: indica que tot va endavant. Ara bé, és important que els cupaires siguin conscients de quina font brolla el seu potencial i l'utilitzin conseqüentment.