‘Tempus rerum imperator'

Després de més de cinquanta anys, i per primera vegada, els exseminaristes del meu curs ens trobarem per celebrar –sembla– la pura trobada. Vam entrar al Seminari de Girona l'octubre de 1955 per començar la carrera de capellà, que durava dotze anys, però a capellà només n'hi arribà un dels quasi quaranta que havíem començat, i encara aquest va penjar la sotana al cap de pocs anys de ministeri. Una hecatombe.

Deo volente, ens trobarem a Sant Tomàs de Fluvià, perquè el senyor rector s'ha ofert a afavorir-nos tot un muntatge, i perquè va ser prefecte vigilant (i molt atroncat) quan nosaltres fèiem tercer curs al dit Seminari. Era un superior i, en aquell temps i lloc, ens inculcaven amb porfídia que l'obediència a la voluntat dels superiors feia miracles. Ja em veig allà a can Quel de Sant Tomàs dinant amb tota la colla, explicant i recordant facècies. He trobat ara fa poc, remenant papers vells del temps de Seminari (1955-1962), uns apunts que vaig fer tot traduint l'Eneida, on mirava de contradir el que ens explicava el professor de llatí que jo tenia entravessat, inempassable (mossèn Eduard Puigvert, que al cel sigui). Em fa gràcia haver trobat algunes de les contradiccions que li etzibàvem als morros. Per exemple, Virgili escriu que Misè era un trompeter (VI, 165), i la trompa era un instrument del qual al segle dotze abans de Crist ningú no en tenia ni idea. O quan el poeta parla de tendes de campanya (II, 29) i d'àncores (I, 169), totalment desconegudes en l'època de la guerra de Troia. Però allò que a classe ens agradava més (a uns quants, ep!) era replicar amb algun acudit o xanxa. Així per exemple a classe de física, quan el catedràtic proclamà el principi universal que el moviment engendra calor, jo li vaig dir: “Ah sí? Doncs com és que movem o remenem la sopa per refredar-la?” I algú explicava que, a classe de moral o de dret canònic, el professor va dir que la majordoma del capellà havia de tenir, com a mínim, cinquanta anys. I un li va preguntar: “Mossèn: i no podrien ser dues de vint-i-cinc?” Perles d'aquestes deuran sortir a la trobada de Sant Tomàs de Fluvià… si encara no hem perdut tot l'humor que allà dins vam anar covant (de vegades per la punyetera força). Perquè una cosa és ben certa: el temps mana sobre totes les coses –tempus rerum imperator–, que diria mossèn Puigvert.