La pantalla valenciana

Per fi la majoria de govern a València ha aprovat una ambiciosa i innovadora política de comunicació per al País Valencià. El nucli d'aquesta aposta es dirà Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC). El ple de les Corts aprovava dijous passat la llei del servei públic de radiodifusió i televisió amb els 64 vots favorables del PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans, i amb l'abstenció del PP (29 vots), i posava fi a gairebé tres anys de desert informatiu i audiovisual en valencià.

La funesta herència del govern del PP quedà registrada en aquella pantalla fosa en negre del Canal 9 a partir de les 12.19 h del 29 de novembre de 2013. La insensata decisió de laminar primer la credibilitat de Canal 9 i de liquidar després la RTVV només podia generar corrents de repulsa i d'indignació en la societat valenciana. Les eleccions de 2015 van escombrar el PP del poder. Però tot i les promeses dels partits del nou govern valencianista sobre la reobertura de la radiotelevisió pública, les dificultats de clarificació de la imbricada situació legal i de definició del nou model han impedit avançar amb més celeritat. Ara els terminis es poden escurçar. L'ampli acord polític aconseguit, evitant fins i tot el vot negatiu del PP, fa preveure i desitjar una implementació ràpida de les previsions de la llei.

La lectura de la nova llei no deixa de sorprendre per dues línies mestres que semblen inspirar tot l'articulat. D'una banda, la voluntat de superar les ambigüitats de l'antiga RTVV en relació amb els seus compromisos i responsabilitats a favor de la llengua, la cultura i el territori del País Valencià: no sols estableix que la llengua vehicular dels canals de la CVMC serà el valencià, sinó que el mateix text incorpora sovint el possessiu “nostra” referit, com a l'article 2.1, a la “nostra identitat”, la “nostra cultura” i la “nostra llengua”.

D'altra banda, es nota un esforç d'innovació en la redefinició del model de servei públic. Tenint en compte les experiències d'altres comunitats –la de Catalunya, sens dubte–, busca d'incorporar principis i formes d'organització més adequats a les exigències de participació en les línies programàtiques, la presa de decisió i el rendiment de comptes. Fruit d'una llarga reflexió col·lectiva, on han intervingut polítics, professionals, industrials i acadèmics, el model dissenyat plasma una visió realment innovadora del servei públic audiovisual, i no solament per la seva adequació al nou entorn digital en xarxa. En destacaré alguns aspectes.

La CVCM es dotarà d'uns òrgans de govern que assegurin la independència, la pluralitat i la professionalitat. Preveu una original composició del màxim òrgan de decisió, el Consell Rector, que serà integrat per deu membres: president i cinc membres nomenats per les Corts, un de nomenat pel Consell de la Ciutadania, un a proposta dels treballadors i dos proposats pel Consell de l'Audiovisual de la Comunitat Valenciana (que la llei obliga a crear en un màxim de nou mesos).

Un altre aspecte innovador és el catàleg de 29 principis que cal observar en la prestació del servei públic (art. 5). És com el resum d'un tractat de les bones pràctiques que avui cal esperar del servei públic audiovisual. I que van des d'exigir una informació “objectiva, veraç, accessible i imparcial” o garantir el principi d'igualtat entre homes i dones o del dret d'accés dels grups socials, fins a promoure “la visibilitat de la diversitat d'opcions afectives i sexuals”.

Els informatius dels mitjans de la Corporació mereixen una consideració central en la llei. Estableix un catàleg específic de principis bàsics de l'activitat informativa, descarta tota possibilitat d'externalitzar els serveis d'informació i crea el Consell d'Informatius, un òrgan intern de la Corporació, amb importants competències en el nomenament de càrrecs i en la salvaguarda de la independència editorial.

En resum, les Corts Valencianes acaben de proposar a la ciutadania i de retop a tot l'espai cultural del català, la plena recuperació d'una eina central de la identitat i dignitat, com és el servei públic de ràdio i televisió valencià i en valencià. I ho han fet conscients de la gran responsabilitat que pertoca als mitjans de comunicació en la vertebració del país i la normalització de la llengua i de la cultura comunes. Ara cal confiar que el govern de Ximo Puig aprofiti la bona conjuntura dels “governs amics” i faciliti acords de reciprocitat i d'estreta cooperació amb les ràdios i televisions de tot l'espai del català.