Guerra i veritat

Dilluns, 18 de juliol, es van complir vuitanta anys de l'inici de la Guerra Civil. Al vespre, al Palau de la Música, es va commemorar l'efemèride amb una reproducció del concert que aquell dia de 1936 Pau Casals assajava i que es va haver d'ajornar. A la mateixa hora, a la llibreria Claret de Barcelona, el periodista i historiador Daniel Arasa, presentava el seu llibre La Batalla del Ebro a través de los partes de guerra, la prensa y la radio que ha publicat l'editorial Gregal. Vaig assistir a la presentació del llibre. També hi va haver música. Una violinista va amenitzar l'acte amb una sèrie d'interpretacions que van acabar amb El cant dels ocells. Vull dir que Pau Casals va quedar dilluns al vespre molt evocat, a Barcelona.

El llibre d'Arasa és fruit d'una tesi doctoral més àmplia sobre la batalla de l'Ebre. Ell és nascut a Tortosa, on el teatre bèl·lic va ser acusadament dramàtic i amb conseqüències que encara duren, i se li entén l'interès. Jaume Brufau li havia dirigit la tesi i Arasa ho va fer constar a la dedicatòria del llibre que li vaig oferir a signar perquè sap que en Brufau, de qui ja he parlat altres vegades, havia estat una persona molt estimada per mi.

Bé: la batalla de l'Ebre a través dels “partes” de guerra. Ja s'ho poden afigurar: no n'hi ha cap que coincideixi en els dos bàndols. De vegades faria riure si no és que n'hi hagi per plorar perquè en cada “parte” tots els “avances victoriosos” i totes les respectives “neutralizaciones del enemigo” comporten centenars de morts fins a sumar-n'hi milers. Arasa cita una frase d'origen desconegut però que s'ha anat repetint almenys des de les guerres mèdiques: “A la guerra, la primera víctima és la veritat.” La “veritat” dels “partes”, i la dels diaris i les ràdios. Arasa aporta una altra frase, aquesta de Bismark: “Mai no es menteix tant com en la guerra, en les campanyes electorals i l'endemà d'un dia de cacera.” A base de reproduir les mentides, Arasa ens vol conduir a la veritat.

Josep M. Solé i Sabaté, que havia format part del tribunal que va elevar Arasa a la categoria de doctor i que és un especialista de la batalla de l'Ebre i també del Segre, va presentar el llibre. Es va queixar de l'excessiu color ideològic dels estudis dedicats a la guerra –“primer les dades com les que ofereix Arasa”– i també d'una altra cosa que hi te a veure: que aquell dia el govern espanyol del PP, al contrari del de la Generalitat amb el concert al Palau de la Música i altres actes acadèmics, no hagués organitzat res d'important per commemorar l'inici de la tragèdia. En Solé i Sabaté no sabia que a la nit Televisió Espanyola oferiria El santuario no se rinde, una pel·lícula d'exaltació del cop del 1936. Encara ara, vuitanta anys després, els “partes” dels uns i dels altres no coincideixen.