Quatre anys

Encara no fa quatre anys de la primera manifestació de l'ANC, aquell onze de setembre de 2012 on vam descobrir que les manifestacions ja no caminàvem. Aquell dia Carme Forcadell, en nom dels organitzadors, va demanar als diputats que iniciaren la secessió d'Espanya. Quatre anys després, encara no, Carme Forcadell és la presidenta del Parlament de Catalunya, la secessió està posada en marxa i ahir es va solidificar, assumint la cambra la necessitat de gestos unilaterals, davant el bloqueig a què l'Estat sotmet qualsevol iniciativa política provinent de Catalunya.

Quatre anys és el temps normal d'una legislatura. En el nostre cas, però, han estat quatre anys extraordinaris on sembla mentida que puguen haver passat tantes coses. Però no deixen de ser quatre anys només. Quatre anys amb els quals hem tingut temps suficient per a girar com un mitjó la societat catalana i la política d'aquest país.

Som un país patidor. Segurament perquè històricament hem estat un país perdedor, derrotat. Des de fora tothom veu amb sorpresa i admiració el rigor i la voluntat fèrria amb la qual Catalunya està avançant cap a la independència. I tanmateix ací hi ha qui dubta i no para de dubtar. Però la decisió del Parlament de Catalunya d'ahir reafirma solemnement allò que tots hauríem de saber. Que això va de debò. Que la demanda d'independència no és cap soufflé ni baixarà. I que la nostra classe política, impulsada des del carrer, està fent tots els esforços que sap fer per a dur a bon terme aquesta aposta substancial que canviarà per sempre el que som.

Veurem com reaccionen les institucions espanyoles. Veurem fins on són capaces d'entomar i fins on poden aguantar amb la careta democràtica posada. Espanya és la que està bloquejant tot el procés, i perquè això siga percebut en tota la seua dimensió pels governs estrangers és pel que hem hagut de necessitar quatre anys. Ara saben que no és cap moda, saben que ho hem intentat tot, però sobretot ara saben que no ens aturarem.