Qüestió de llengua

Resulta una evidència que la llen­gua cata­lana és a hores d'ara un obs­ta­cle per a les elits a Cata­lu­nya. Elits en l'ordre econòmic, intel·lec­tual i també polític. Obs­ta­cle que s'intenta fran­que­jar en ple debat sobi­ra­nista amb un silenci, entre sub­til i insul­tant. Fins al punt que la car­peta de la llen­gua no està a l'agenda de cap actor polític si no és per afir­mar a propòsit que l'ofi­ci­a­li­tat o no és un ítem a trac­tar més enda­vant en el procés de dis­cussió i redacció d'una cons­ti­tució, en el con­text d'una hipotètica i futura inde­pendència. En aquest sen­tit, les des­me­su­ra­des reac­ci­ons al mani­fest Koiné –i el silenci poste­rior– són clara­ment indi­ca­ti­ves de la situ­ació de cen­sura autoim­po­sada, àdhuc a la premsa. Perquè, al cap­da­vall, la situ­ació del català a tot el ter­ri­tori oscil·la entre la deso­lació més abso­luta –és un fet l'exter­mini darwi­nista de la llen­gua en deter­mi­na­des comar­ques del País Valencià– i el gueto –fona­men­tal­ment al Prin­ci­pat– com a estratègia pla­ni­fi­cada on el català, ales­ho­res sí, esdevé llen­gua a uti­lit­zar sense pro­ble­mes.

Entrar en una lli­bre­ria a Bar­ce­lona –posem el cas de la Cen­tral– és una mos­tra d'aquest procés de reclusió lingüístic en un àmbit específic. Cons­ta­tar, abans, que tro­bar a les pres­tat­ge­ries obra en català és una pro­esa. En assaig i filo­so­fia –el món del pen­sa­ment tan car a la nos­tra tra­dició– la rea­li­tat és un desert. També en lli­bres d'art o estètica i no cal dir en ciència. Només hi ha un espai –mal­grat la novel·la i el tea­tre– en què el català es visu­a­litza a bas­ta­ment: la poe­sia.

Feno­men, el de la reducció de la llen­gua a espais molt defi­nits, que té llur extensió en el tea­tre o fins i tot a les ràdios; així mateix, l'admi­nis­tració cata­lana l'empra com a llen­gua vehi­cu­lar. Tan­ma­teix, fora d'aquests àmbits –que creen una sen­sació de nor­ma­li­tat–, el pano­rama és de dramàtic retrocés. La justícia, els grans mit­jans de comu­ni­cació visu­als –TV3 és una mos­tra super­la­tiva de gue­tit­zació–, l'eti­que­tatge, els quios­cos, els fòrums econòmics i científics –a les grans tro­ba­des entre les patums apo­de­ra­des el català és una nosa absent– i, és clar, el cinema –bo i tenir una llei sense regla­ment. La decisió de no apli­car-la res­pon a la idea d'evi­tar el con­flicte entre govern i les grans dis­tribuïdores (!)

És el model triat i el model és un fracàs. Des d'Ala­cant fins a Bar­ce­lona, la reducció de par­lants en els grans cen­tres urbans resulta fefa­ent. Això com­porta, necessària­ment, un procés de “rura­lit­zació de la llen­gua” i la divisió en dos del ter­ri­tori. El gueto a escala car­togràfica. En un arti­cle ante­rior publi­cat a El Punt Avui defen­sava la idea de llen­gua com a patri­moni i expressió del geni uni­ver­sal d'un poble que troba la seva natura en el verb. “El ser de les coses radica en la parla”, vaig escriure ales­ho­res. Dit altra­ment: no hi ha dimensió social –lli­gam col·lec­tiu entre indi­vi­dus– sense llen­gua.