Autoavaluació

Par­lar de nou de revàlides és com fer un viatge a través del túnel del temps i situar-nos en èpoques que molts pensàvem que no tor­naríem a veure. El govern de Cata­lu­nya ha mani­fes­tat que no imple­men­tarà aques­tes revàlides a 4rt de l'ESO i a 2n de Bat­xi­lle­rat. Tan­ma­teix, men­tre con­ti­nuem per­ta­nyent a Espa­nya l'amenaça de la LOM­QUE, o d'altres nor­mes simi­lars, serà una cons­tant espasa de Dàmocles. Més enllà d'aquest fet, si volem bas­tir un sis­tema edu­ca­tiu propi i el desit­gem modern, equi­ta­tiu i de qua­li­tat, ens hem de plan­te­jar l'ava­lu­ació dels apre­nen­tat­ges de l'alum­nat, almenys en l'edu­cació bàsica, a par­tir d'un canvi de para­digma. Hem de pas­sar d'un model d'ava­lu­ació obses­si­o­nat a cer­ti­fi­car uns pre­te­sos conei­xe­ments uni­ver­sals –a demos­trar en pro­ves específiques i homogènies fent abs­tracció de les tra­jectòries per­so­nals– a un altre on l'ava­lu­ació s'enten­gui, bàsica­ment, com un ins­tru­ment al ser­vei de l'apre­nen­tatge de cada alumne.

Con­ce­bre l'ava­lu­ació com una eina d'apre­nen­tatge com­porta que només val la pena apren­dre allò de què en serem cons­ci­ents a par­tir de la com­prensió, pro­funda i sig­ni­fi­ca­tiva, d'uns con­tin­guts relle­vants. Per cer­ti­fi­car aquesta com­prensió, la millor eina no és una ava­lu­ació externa a par­tir d'estàndards estadístics, sinó pro­ces­sos d'auto­a­va­lu­ació guiats des de la com­petència d'un pro­fes­so­rat expert ori­en­ta­dor. També seran vàlides tècni­ques de coa­va­lu­ació entre iguals així com poder demos­trar, a la pràctica, les com­petències adqui­ri­des. Aquest nou model d'ava­lu­ació no s'impro­visa, ni pot ser un subs­ti­tut pun­tual als exàmens o les pro­ves exter­nes, sinó que implica un procés d'auto­a­pre­nen­tatge que ha de començar a l'etapa d'infan­til i per­du­rar i apro­fun­dir al llarg de tota l'esco­la­ri­tat.

És una qüestió de model. O pri­o­rit­zem que el sis­tema edu­ca­tiu només cer­ti­fi­qui un deter­mi­nat per­cen­tatge d'alum­nat en cada etapa esco­lar i, així, fent de sedàs esca­lo­nat, vagi per­dent alum­nes en cada etapa (model actual), o apos­tem perquè el pas de cada per­sona pel sis­tema edu­ca­tiu esde­vin­gui un procés on els apre­nen­tat­ges adqui­rits es valo­ren en un contínuum. I el sis­tema en cap cas no hi posa bar­re­res o límits, sinó que pro­mou que l'indi­vidu sigui qui deci­deixi –des de la consciència plena del que ha après– quan i com con­ti­nua o dóna per fina­lit­zada una deter­mi­nada etapa for­ma­tiva. No apos­tem per una supressió de les pro­ves exter­nes del sis­tema –que tenen una impor­tant funció infor­ma­tiva per a la política edu­ca­tiva– sinó que afir­mem que allò que hau­ria de guiar les tra­jectòries for­ma­ti­ves per­so­nals cal­dria que fos la pròpia consciència sobre l'apre­nen­tatge, en base a l'auto­a­va­lu­ació del que sap, del que sap fer, del que vol saber i del que vol fer.