L'aquí i l'ara

Que l'ésser humà troba en la ment la seva glòria i la seva presó és una obvi­e­tat que neces­sita poca expli­cació. La raó ens ha dut a la con­questa de l'espai, a des­xi­frar el nos­tre codi genètic, a explo­rar cotes de benes­tar impen­sa­bles escàs temps enrere. Tan­ma­teix aquesta mateixa capa­ci­tat intel·lec­tual, incom­pa­ra­ble amb la resta de la matèria viva, ens ha fur­tat no sols part del sen­tit de la soli­da­ri­tat que ens ajuda a superar temps difícils, ans sobre­tot l'únic espai on habita la feli­ci­tat sense preu: el pre­sent.

L'espai del pre­sent està man­cat de temps, és de fet el lloc on el temps des­a­pa­reix. Res a veure amb desit­jos o pors, agraïments o rancúnies, pla­ers o pati­ments. Si algun cop vàrem tenir una pos­si­bi­li­tat de pre­sent, sense dubte es donà quan la con­nec­ti­vi­tat era precària. Aquesta con­nexió, entesa sem­pre com un valor en la publi­ci­tat de tots els gad­gets que la fan pos­si­ble, ha cres­cut de forma expo­nen­cial des de fa pocs anys; i ens obliga; sols cal veure la impaciència que genera un mis­satge no res­post quan l'emis­sor ha com­pro­vat que el des­ti­na­tari l'ha rebut: “Com és que no em res­ponsssss?”

Quan el 2.0 ja és història i tot­hom ha de ser en la con­nexió abso­luta, les pro­ba­bi­li­tats de viure l'aquí i l'ara s'han reduït a quel­com pro­per al no-res. I no, no negaré que és pos­si­ble gau­dir d'un carpe diem de con­sum com­pul­siu, però no cal enga­nyar-se, això no és el pre­sent, és una suc­cessió més o menys orde­nada de desit­jos pro­jec­tats cap al futur i records d'un pas­sat on es van poder com­plir.

Se m'objec­tarà que en el fons l'actu­a­li­tat viu la rea­lit­zació abso­luta del pre­sent. Podem ser en temps real (és a dir, ara), mit­jançant vide­o­con­ferència, en el lloc més allu­nyat del nos­tre aquí. Ens apro­pem a totes les per­so­nes que volem i que es dei­xen (que són, també s'ha de dir, quasi totes); tot sem­bla una mena de gran aquí i ara, de cons­trucció gegan­tina d'un pre­sent cibernètic. Però no és cert.

Tenim soroll de fons, quan en el pre­sent no n'hi ha, de soroll. Hi ha judici, quan el pre­sent està inca­pa­ci­tat per jut­jar. M'agra­da­ria ser capaç de des­a­parèixer, ni que sigui un ins­tant, en el pre­sent on vaig veure esfu­mar-se per­so­nes que esti­mava, perquè van arri­bar a ser capa­ces de viure'l. M'agra­da­ria no jut­jar la pan­to­mima dels actors que pro­ta­go­nit­zen la política amb nivells de cinisme dig­nes de la millor peça tea­tral. M'agra­da­ria no recor­dar el que van dir alguns d'ells fa ni tan sols set­ma­nes, i que ara, en un gir que vol ser mes­tre, diuen no haver dit mai. M'agra­da­ria dei­xar de sos­pi­tar que sense que tre­ba­llin, això que ano­me­nen “sis­tema” con­ti­nua igual enda­vant; i que no és impor­tant si el Par­la­ment fa mol­tes lleis o no, perquè de lleis val a dir que ens en sobren unes quan­tes. M'agra­da­ria tenir un peri­o­disme que no fes mane­tes amb la política, i la cosa val també en sen­tit invers, i que si fes­sin mane­tes, no les mos­tres­sin en públic, perquè això no és trans­parència ans impudícia (o és que algú ima­gina el pre­si­dent en una “fes­tassa” amb Isa­bel Durán, o Car­los Her­rera?; o és que ningú recorda com ens va escan­da­lit­zar la cacera al alimón de Garzón y Ber­mejo?)

Jutjo, sé que jutjo, perquè no sé viure l'aquí i l'ara, i de fet en part he cons­truït la meva feina sobre la vida fora del pre­sent, ana­lit­zant i jut­jant el que ha pas­sat i aven­tu­rant qui­nes podrien ser les següents pas­ses d'aque­lles per­so­nes a qui he jut­jat. De fet podria per­dre'm jut­jant-me a mi mateixa pel fet de jut­jar, per la inca­pa­ci­tat de viure l'espai de ple­ni­tud on no hi ha temps, i sobre­tot per haver for­mat part, ni que fos un ins­tant, d'una cerimònia de la con­fusió que en el fons sabia que no podria can­viar perquè és estruc­tu­ral­ment cor­rupta, mani­quea i ser­vil. Però me n'adono, almenys me n'adono, i crec que és a l'abast de molta altra gent ado­nar-se de la der­rota humana envers el pre­sent. Una prova pal­pa­ble és obrir qual­se­vol diari de fa una dècada i obser­var com tot es mou per les vies de sem­pre, amb retrets i fra­ses bui­des per part de l'única gent amb esma per dedi­car-se a la política; de manera que és nor­mal que la nova política no sigui en gene­ral més que un con­junt de mar­recs que por­ten tota la seva curta vida en les noves gene­ra­ci­ons d'algun (o alguns) par­tits i que quan par­len de rege­ne­ració sols estan par­lant d'un canvi en les cadi­res.

Però és aquesta consciència la pri­mera passa per arri­bar al pre­sent, el lloc on d'una vegada des­a­pa­reix la insu­por­ta­ble rei­te­ració de vani­tats sota el focus; sen­zi­lla­ment perquè qui se'n va és l'espec­ta­dor.