D'olímpics, res

Olímpia, la ciutat grega del Peloponès, va organitzar durant dotze segles, fins que els cristians els van prohibir al segle IV, uns jocs basats en una treva de les guerres i en el reconeixement de Zeus, pare dels déus, on tots els hel·lens, fossin d'on fossin, s'hi reconeixien. Evidentment, en una època esclavista i masclista, només els homes lliures i que parlessin grec hi podien concórrer. Pel que fa a ser grec, no hi ha res a dir, car eren els seus jocs, un invent completament singular pel que fa a l'època, i irrepetible. Sobretot perquè l'encontre era incruent, basat en la gimnàstica i les aptituds físiques o la perícia. Res a veure amb el circ romà, que es basava centralment en la sang i la violència. Foren les ciutats gregues antigues, fins i tot en les guerres, gent original, respectuosa i curiosament noble. No vol dir que no hi hagués de tot, com a tot arreu, però els seus costums destaquen per la seva claredat i l'esperit humà. Així que els grecs, a part de gairebé tota la resta (matemàtica, filosofia, física, astronomia, ciència, poesia, literatura, etcètera), ens van deixar també la idea ecumènica d'uns jocs per fer la pau, trobar-nos i gaudir de la destresa atlètica dels joves, que formaven el seu esperit en l'esforç físic.

No cal dir que l'intent modern de fer una olimpíada, que tot just passa del segle de vida, fa temps que, si és que mai s'hi va assemblar, no és allò que feien els grecs. Ja als anys trenta Hitler se'ls va apropiar barroerament, cosa que va propiciar l'olimpíada popular de Barcelona, avortada pels mateixos feixistes espanyols. Perquè mai han estat una treva, aquest cop mundial, ni mai han estat una reunió d'homes lliures, sinó, especialment des que els professionals hi van entrar, la trobada de delegacions nacionals enfortides de nacionalisme i farcida d'atletes hiperprofessionalitzats, molt sovint vivint sobre la fulla del ganivet de les drogues. Però això té a veure amb el paper de l'esport en la societat moderna, completament obsessiu i alienador. A Grècia feien un ritual relacionat amb la cosmologia, un sacrifici i una ofrena, i els poetes lloaven l'atleta com a símbol de la virtut. Els Jocs d'ara no tenen res a veure ni amb la metafísica ni amb l'ètica. Són simplement un espectacle global –cosa de la qual n'és una mica responsable Barcelona des que els nois de la Fura dels Baus van fer aquella inauguració i cloenda tan distretes–, curull de disciplines esportives, algunes de les quals absurdes, a un ritme de competició molt alt, plenes de crits exagerats i de plors histèrics, per aconseguir triomfs banals i efímers, als quals se'ls dóna una sobreimportància mediàtica per tenir audiència amb poca cosa. Amb la ironia de fer un equip de refugiats, mentre els refugiats moren als camps de retenció. Tot i que potser sí que els nens armats de les faveles aquests dies han firmat una treva per poder veure els Jocs. Per mi, que els canviïn el nom: Global Sports Entertainment 2016.