Aplecs i dispersions

A finals de juliol vaig ser en l'aplec de sar­da­nes d'un poble de les nos­tres comar­ques i en vaig sor­tir, una vegada més, amb el cor encon­git. Després del dinar, que es va fer allà mateix sota una arbreda, vaig par­lar amb un home que havia sigut xofer a l'orques­tra Mont­grins durant quasi qua­ranta anys i que, par­lant de l'aplec, em va dir dues o tres vega­des: “És molt petit, molt poca gent, això es va esllan­guint i aviat s'aca­barà…” I sí, era un aplec petit. Poca gent, del propi poble no hi havia pas més de trenta per­so­nes, molta menys gent encara ballant alguna sar­dana, i absència abso­luta o quasi total de joves. L'exxo­fer (suposo que s'ha d'escriure així) dels Mont­grins era pes­si­mista, però al cos­tat seu hi havia un altre home que deia que res no està per­dut, que tot es tor­narà a recu­pe­rar. Cara i creu i per moments ben enfron­tats. No vaig dir res, però vaig pen­sar en allò que escriu Ber­na­nos: “L'opti­mista és un imbècil feliç, i el pes­si­mista és un imbècil des­gra­ciat.” Al final de la dis­cussió, em van dema­nar què en pen­sava jo. Els vaig dir que no sé si havia de tenir espe­rança o bé, sim­ple­ment, espe­rar.

Tant un com l'altre sabien, per haver ges­ti­o­nat la cosa, quant costa de mit­jana llo­gar una cobla (i als aplecs n'hi sol haver tres), conei­xien de pri­mera mà les difi­cul­tats de cobrir des­pe­ses en una cele­bració sar­danística i de pas­sada blas­ma­ven l'excés de calor que feia en aquell aplec con­cret, cosa que no aju­dava pas gaire a ballar sar­da­nes. Cer­ta­ment, no sé com s'ho fan els orga­nit­za­dors d'aplecs per a pagar els músics, per donar-los dinar i demés qüesti­ons que deuen sor­gir, sobre­tot avui que l'eco­no­mia marca el ritme del pas i el voler de la gent, avui que tot­hom es mou ocu­pat per la velo­ci­tat, pel negoci, pels múlti­ples estu­pe­fa­ents dia­ris.

Però es veu que encara hi ha una espe­rança de res­sor­gi­ment, alguns ho hem pen­sat però el meu amic Car­les Coll de Figue­res, direc­tor de l'Orques­tra de Cam­bra de l'Empordà, que ha gra­vat sar­da­nes per a corda, ho ha dit algu­nes vega­des en públic i jo ho he escol­tat. Asse­gura que encara hi ha una opor­tu­ni­tat de sal­var, res­sus­ci­tar i expan­dir la sar­dana: i és que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal de les Espa­nyes, a petició del gran Mari­ano, les pro­hi­beixi. Un ser­vi­dor hi afe­geix: i que s'hi afa­nyin, tal com fan amb els assump­tes que ens toquen de prop, que d'això en saben un niu.