Estelada, on vas?

Un amic m'ho va con­fes­sar. Va mirar a una banda i a l'altra abans de dir-me com­pun­git en veu baixa: “Vaig llençar una este­lada a la pape­rera.” Feia anys que la tenia pen­jada al balcó. S'havia des­co­lo­rit i el pal d'escom­bra que la sos­te­nia s'havia anat des­te­nyint i havia tacat la tela de forma irre­me­ia­ble. Va inten­tar rea­ni­mar-la a la ren­ta­dora, però no se'n va sor­tir. Tenia poques opci­ons: ser­var-la com un tre­sor per vene­rar-la en fes­tes de guar­dar o bé tirar-la sense escrúpols a la brossa, com un àcrata sense cor, o pit­jor, com un no naci­o­na­lista! –l'excla­mació és seva–.

També li havia pas­sat pel cap reta­llar-la i fer-ne peti­tes ban­de­res espa­nyo­les, per lla­vors tirar-les al cubell sense remor­di­ments. Però li vaig fer veure que hau­ria pogut ser con­si­de­rat igual d'ofen­siu i, en els temps que cor­ren, segur que hau­ria comès algun tipus de delicte.

Però el meu amic no és l'únic. Milers de cata­lans han patit en silenci aquesta mateixa situ­ació angoi­xant a l'hora de reno­var la ban­dera. Matemàtica­ment, els abo­ca­dors són plens d'este­la­des. No és pos­si­ble que totes les este­la­des de les façanes siguin les matei­xes que fa qua­tre o cinc anys, quan va començar a esten­dre's el fer­vor seces­si­o­nista. Ergo, tot d'inde­pen­den­tis­tes, impàvids o d'ama­ga­to­tis, han llençat l'este­lada al con­te­ni­dor. “I?”, vaig fer.

Con­si­de­rar amor­tit­zada una este­lada abans de l'asso­li­ment de la inde­pendència sem­bla incon­gru­ent, però vaig pro­var de convèncer'l que no hi havia res de lleig a llençar-la, que només era un ins­tru­ment de rei­vin­di­cació fun­gi­ble, que bé que n'havia posada una de nova al balcó, fet que demos­trava el seu com­promís incom­bus­ti­ble amb la república cata­lana, que ningú no el podia acu­sar de ser mal inde­pen­den­tista, que ser no naci­o­na­lista no era dolent i que l'endemà de la inde­pendència pot­ser tot­hom hau­ria de llençar la seva per recu­pe­rar l'antiquíssim emblema per excel·lència, la senyera. Li vaig recor­dar que, para­do­xal­ment, la pape­rera de la història és plena de símbols inde­pen­den­tis­tes i no passa res. Això el va tran­quil·lit­zar.